El mestre Emili Sangenís
JOSEP MARIA SOLÀ BONET
Bona tarda i benvinguts a aquest homenatge al mestre Emili Sangenís[1],
Us proposo una aproximació polièdrica al mestre a través de cinc punts que seran: família, feina, activisme, pensament, i denúncia i exili, i que ens ajudaran a reconstruir-ne la seva personalitat i fixar-ne el seu record.
- Família. Emili Sangenís i Osó (1883-1961) era natural de Tarragona[2] on va seguir els estudis de magisteri. Un cop aprovades les oposicions (1908), amb 25 anys es fa càrrec de la plaça de mestre de l’escola unitària de nens de Calaf situada al 1r pis de l’antic ajuntament (a la primeria l’escola era al soterrani[3] i Sangenís aconseguí que li deixessin el primer pis per fer-hi les classes).
Ajuntament antic de Calaf
El juliol de 1911 es casa[4] amb Calamanda Closa i Torner (1891-1970) amb qui tindrà tres fills: Francesc (1912-1989), Calamanda (1914-1995) i Josep Maria (1920-1990).
[Fills de Francesc: Francesc Sangenís Biosca (Igualada) i Teresa Sangenís Biosca (Castelldefels)
Fills de Josep Maria: Joan Sangenís (Pedra-Cerdanya) i Glòria Sangenís (Capellades) ]
La casa pairal dels pares de Calamanda Closa era a La Palma (Fábrica de Chocolates, confitería y pastelería de José Closa Torner, Plaça de les Eres, 24). El germà de la Calamanda, Josep Closa Torner, és l’avi d’Antònio Closa (renom: el palmero), propietari i pastisser de la Pastisseria Closa “La Palma” del C/ St Jaume, 47.
Els pares de Calamanda Closa (Francesc Closa i Dominga Torner) es traslladaren i renovaren Cal Mensa, Plaça Gran núm. 8: les inicials FC consten en el dintell de l’entrada igual que l’any (1903) de la renovació. El matrimoni Emili Sangenís i Calamanda Closa s’hi mudaren aviat, en aquesta casa (després d’haver viscut a la Casa dels Capellans que és on van néixer els tres fills (C/ del Carme, 7)). A Cal Mensa (posteriorment Cal Mestres: va ser el fill petit, Francisco Closa Anguera, qui va vendre la casa a Pere Mestres Ballús (24 de novembre de 1948: inauguració de la Pastisseria de Cal Mestres), el meu sogre), Emili Sangenís feia classes particulars al pis de dalt.
Cal Mestres: casa on Sangenís va viure 25 anys
- Feina. Tots els testimonis apunten al fet que el mestre Sangenís era una gran persona i sentia amb devoció la vocació de mestre. El primer que gosa reivindicar-lo és Ignasi Farrés (1969) el qual apunta l’exemple del mestre: “Quatre vegades al dia de pujar o baixar per les escales de l’escola, a coll, un alumne que, per estar impossibilitat, no hauria pogut acudir-hi!”
Al programa de la Festa Major de Calaf de 1971, un antic alumne que signa J.F. en parla elogiosament dient que: “a més de ser mestre volia ser l’amic íntim dels seus deixebles. Ens acompanyava d’excursió, parlava amb nosaltres fora de temes de treballs escolars i, tot sovint, els dissabtes a la tarda, als minyons més grans de l’escola, els explicava les més intrèpides i apassionants aventures”. Fins i tot, als qui ho desitjaven, els ensenyava, gratuïtament, en dies i hores determinades, l’idioma Esperanto. També feia classes de cultura general als alumnes que volien presentar-se a determinades oposicions.
A l’inici de les classes, feia llegir cada dia el llibre de Moral i Civisme com si fos l’oració matinal. Com a ajudant tingué en Miquel Serra Cortadellas (de Ca l’Esparter). La revista Vida Mariana constata que cada any el mestre Sangenís, la vigília de l’1 de maig, anava amb els seus alumnes a netejar de papers i brossa el camí de St Sebastià perquè estigués a punt per la diada.
Emili Sangenís també exercí (a les tardes) com a delegat de la primera Caixa de Pensions (sucursal de la d’Igualada) que s’implantà a Calaf el 28 de juny de 1930 (als baixos del Centro del C/ St Antoni).
- Activisme social. Segons el cronista Ramon Mas, el senyor Sangenís “era home d’àmplia cultura, polifacètic, emprenedor i de gran poder de captació” i fou “motor, ànima i coordinació del miracle dels Pastorets”. En el repartiment de la primera representació dels Pastorets de l’any 1925 (aquest any n’estem commemorant el Centenari), Sangenís hi figura com a director de tramoia i muntatge, a més de compartir la direcció musical amb Mn. Pius Forn (per cert, ell i Mn Pius guanyaven, de parella, tots els concursos de cacera de guatlles i perdius de la comarca). Va ser president de la Junta del Centre Catòlic durant sis anys: del 1925 al 1931.
Va presidir La lliga del Bon Mot[5] (a Calaf va ser fundada el 1926) i un altre míting contra la blasfèmia en què hi intervingueren els nens de les escoles.
El mateix Sangenís posà música als balls de dimonis, a una de les sardanes i als cuplets. D’aquests darrers, en compongué unes notes esqueixades, vibrants i primitives que permetien vocalitzar bé i amb claredat, i ressaltaven la intenció i picardia de les frases. Aquesta primera música dels cuplets, dissortadament, s’ha perdut. A partir de 1934, aquella tonada fou substituïda per una de nova de Mn. Llorenç Guiteres -l’actual que encara perviu-, i que, segons Mas, fa pensar en “l’alegre trotet d’una somereta camí de la menjadora”.
El fundador dels Pomells de Joventut (1920-23) a Calaf fou Emili Sangenís [els Pomells és una iniciativa sorgida a partir del conte “El llibant del pou” (09.10.1920) dins les Pàgines viscudes de la revista Patufet de Josep Maria Folch i Torres: origen d’un moviment juvenil cristià i catalanista amb l’objectiu de realitzar, individualment o col·lectiva, un cop a la setmana, una obra virtuosa i una altra de patriòtica]; l’any 1923 Sangenís participà directament en la formació del Grup Excursionista Calafí del Centre Catòlic[6] que, poc després (1928), canvià el nom pel de Secció Cultural i Esportiva: l’any 1924 hi funda la Secció Teatral, sota la direcció artística de Lluís Sala. També aportà un important paquet de llibres per a iniciar la Biblioteca del Centre Catòlic (situada darrere el mostrador, amb servei de préstec inclòs), que el 1936 comptava amb uns 360 volums.
Fundà el Quintet Musical Esperanto, del qual Sangenís era el director i el primer violí. També li devem que no s’hagi perdut la Metradansa Calafina (va ser l’any 1926 i la incorporà en el número dels Ballets Populars dels Pastorets) ja que tingué la sort de trobar l’avi de cal Tàsies que encara recordava la manera de ballar-la.
Participà activament en les caramelles tant de la Unió Calafina com del Centre Catòlic (1916, 1931-32, 1935[7]).
Promogué la Festa de l’Arbre; i formà part de la primerenca Comissió de Calaf de la Creu Roja (1916).
- Pensament. Formà part de l’Ajuntament des del 1924 fins al 1930[8] (el 1925 en fou segon tinent d’alcalde). Recordem que el 13 setembre del 1923 comença la dictadura de Primo de Rivera fins al 28 de gener de 1930. Del 1923 al 1929 l’alcalde de Calaf fou Jaume Jordana.
Inauguració de la plaça a càrrec dels nets de Sangenís i l’alcaldessa de Calaf, Montse Mases.
A partir de 1931, després de la proclamació de la Segona República, el Sr Sangenís es va allunyar tant dels Pastorets com del Centre Catòlic[9] (a les municipals del 12.04.1931, a Calaf, guanyaren (per 6 a 3) els conservadors Josep Anguera Mir[10] (el mateix que abans) i Antoni Servitje Forn (serà alcalde el 1933), entre d’altres).
Ramon Mas sosté que Sangenís era d’Acció Catalana (el centreesquerra catalanista intel·lectual que s’havia escindit de la Lliga i els capdavanters del qual eren Jaume Bofill i Mates, Nicolau d’Olwer i Antoni Rovira i Virgili: defensaven la República i l’autogovern català). El seu òrgan de difusió era el diari La Publicitat (on escrivien Verdaguer, Carner, Riba, Sagarra i Gaziel, entre d’altres) del qual Sangenís era corresponsal.
Fins i tot és possible que Sangenís, empès per la il·lusió republicana, fes cantar als seus alumnes (segons algun testimoni) un conegut himne dels Cors de Clavé amb la lletra canviada: “Glòria, capellans marxeu/ marxeu d’Espanya!/ Un crit i una sola veu:/ visca l’Azaña!”
Amb l’esclat de la Guerra Civil[11], el 1937 la Generalitat agrupà els nens i nenes de Calaf a l’Escola Graduada que ocuparà l’edifici dels Germans de la Salle el director de la qual serà Sangenís.
Segons l’historiador i monjo de Montserrat, Hilari Raguer, a banda dels dos bàndols dominants (dretes i esquerres), durant la Guerra Civil va existir el que ell anomena una “tercera via”: gent catòlica i catalana, per tant, fidels al govern de la República. Aquests van rebre per tots els cantons: dels rojos, per catòlics; i dels feixistes, per catalans.
Sabem, també, que Sangenís aconseguí de salvar de la crema l’harmònium de l’església parroquial (que encara es conserva) portant-lo al local del Germans de la Salle; i que informà puntualment les famílies angoixades que els seus homes empresonats pels rojos en camps de treball estaven sans i estalvis.
- Denúncia i exili. L’11 de maig de 1939 Emili Sangenís és detingut per la Guàrdia Civil acusat del delicte de rebel·lió, juntament amb Ignasi Bosser i Tarrats[12], sastre, arran de la denúncia d’un veí[13] de Calaf (núm. de la causa: 36489[14]) Uns dies abans de la detenció redacta (7 de maig) un llarg escrit mecanografiat i exculpatori[15] que podeu llegir sencer a l’interessantíssim blog (de 12 seccions) fet pel calafí Antoni Miret: mestresangenis.blogspot.com. A l’inici de l’escrit i després de constatar que n’ha estat mestre durant 31 anys, es declara com a natural de Calaf [llegir les 7 imputacions que consten a l’expedient: fotocòpia]
Sortí de la presó (després de 8 mesos engarjolat a la Model) amb llibertat sense càrrecs i s’establí a Igualada (C/ Soledat, 85) a partir del gener de 1940, treballant a la Caixa de la capital anoienca. No va tornar a exercir de mestre[16] mai més. Qui el substituí a Calaf va ser Emilio Echaurren.
El seu net, Joan Sangenís, m’explicà que l’avi vingué a acomiadar-se, d’amagat i amb llàgrimes als ulls, d’aquell Calaf que tant havia estimat.
En aquest “exili regional” encara feia classes de repàs[17] i a més el 1942[18] formà part de la Comissió Abat Oliba igualadina encarregada d’organitzar els actes de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat. Al final de la seva vida entrà en l’Orde dels Terciaris Franciscans, així com també en les Conferències de St Vicenç de Paül. Al seu enterrament, només hi assistiren dos calafins exdeixebles seus.
És probable que la figura complexa del mestre Sangenís pugui ser més comprensible després d’haver vist la pel·lícula El mestre que va prometre el mar (2023).
Sangenís acaba la seva declaració de 7 pàgines amb aquestes paraules: “soc un home que se sent ferit en el més profund de l’ànima en veure la negra ingratitud amb què es premia una tasca pura i exemplar, una tasca que Calaf no podrà pagar mai.”
El que és indubtable és que avui, dissabte 29 de novembre, el poble de Calaf voldria redimir, d’alguna manera, el pagament de la tasca exemplar d’Emili Sangenís; Calaf avui s’ha pogut treure de sobre l’espina de la desmemòria (hem pogut dignificar la memòria de Sangenís) amb aquest petit gran homenatge que li estem fent, del tot merescut, tot dedicant-li una plaça (dins la Plaça de les Eres), el seu barri tan estimat, i tributant-li un més que just i emocionat record.
Póster de la inauguració de la plaça Sangenís de Calaf
BIBLIOGRAFIA
Dalmau Ribalta, Antoni. “Fitxes inèdites”. Tribunal militar territorial tercer. Procediments judicials militars relatius a ciutadans nascuts i/o residents a Calaf (lliurat per mail el 13.12.2021)
Llorenç, Ignasi de. Topografía médica de Calaf. Barcelona: Imprenta Elzeviriana de Borrás y Mestres, 1904.
Mas Parés, Jaume. Història de Calaf. Calaf: Ajuntament de Calaf (2003-2006).
Miret, Anton. www.mestresangenis.blogspot.com
Solà, Josep Maria. “Entrevista a Ramon Prat”. L’Altiplà de Calaf, núm. 11 (març 2006).
“Reivindicació del mestre Sangenís” dins Històries de Calaf. Berga: Edicions de L’Albí, 2008.
“Emili Sangenís, un mestre republicà a Calaf”. Revista Alta Segarra, núm. 5 (juny 2025).
Notes
[1] Aquesta és la transcripció de la conferència que l’autor va fer el dissabte 29 de novembre del 2025 al Casino de Calaf en ocasió de la inauguració de la Plaça Emili Sangenís dins el nucli antic.
[2] Tenia un germà de nom Joaquim que va ser militar i pilot d’aviació.
[3] Per fer-nos una idea de com era aquesta escola, adrecem-nos a la Topografía médica de Calaf del Dr Ignasi de Llorenç (1904), pàgs 134-138: “El emplazamiento de la escuela municipal de niños de Calaf es mala, detestable, bochornosa, indigna de un pueblo culto, y hasta me atrevo a decir, infamante y mortífera. En el sótano de la Casa de la Villa, en lo que fue bodega (seller), en el subterráneo, en forma de nicho sepulcral abovedado, a dos metros y medio bajo el nivel de la calle del Carmen, de la cual se baja mediante seis o siete peldaños de escalera, para llegar al aula escolar, se halla instalada lo que llaman Escuela […] Es preciso, indispensable, de necesidad urgente, imprescindible, habilitar otro local para escuela pública.
[4] Els testimonis de les noces van ser: Josep Vilaseca i Bigorra (professor) i Candi Closa i Bosser (propietari).
[5] Campanya a favor de la purificació de la llengua parlada i en contra de la blasfèmia i els mots grollers (iniciada pel gironí Mn Ricard Aragó i Turon des del Diario de Gerona (del 1908 al 1910)).
[6] Els fundadors (l’1 de maig del 1923, de retorn de l’anada a St Sebastià) van ser: Emili Sangenís, Salvador Huguet, Ignasi Farrés, Pere Fonoll, Joan Prat i Isidre Sugrañes (Ramon Mas i Ramon Prat s’hi van ajuntar poc després).
President de la Secció de Teatre: Lluís Sala. Sotspresident: Emili Sangenís. Les sardanes: Quatre passos i Com rosa que esclata són de Mn Pius.
[7] Sangenís seria l’autor de la lletra d’unes caramelles (potser de l’any 1935) que fan: Som jovent de l’esquerra/ amb el cor ben abrandat,/ que a la catalana terra/ portarem la llibertat.
[8] Amb un encàrrec concret: gestionar la construcció d’un nou edifici per a les escoles. 1934: lloguer del local del Sr Calderer (Avda de la Pau) com a seu de l’escola pública (fins als anys 60). 1936: s’inicien les obres de les escoles públiques: només se’n faran els fonaments (ubicació: C/ St Antoni amb C/ Roma i inici del C/ Pius Forn). El terreny era una cessió de la família Figuerola.
[9] Reprodueixo les pròpies paraules de Sangenís en la seva declaració exculpatòria(tradueixo del castellà): “Vaig presentar-hi la meva dimissió, aprofitant l’oportunitat que m’oferia l’adveniment de la República ja que no em semblava digne d’aprovació que un mestre nacional d’un estat laic fos el President d’un Centre Catòlic.”
[10] Adhesió al govern republicà de Catalunya. 1931: Centre d’Esquerra Republicana a Calaf: 2n pis del Cafè Rossell (actual Casa Felip)
[11] La nova seu de la CNT serà el local del Centre Catòlic.
[12] A Calaf hi van haver 42 processats el 1939: la vila llavors comptava amb 1700 habitants. Aquest clima de por, de denúncies embogides, tan sol pot ser entès si el contextualitzem en una “atmosfera grotescament malèfica” (la misèria moral del franquisme) dins la vida quotidiana d’aquell temps. Ignasi Bosser, de 61 anys, havia estat alcalde fins al 1923 en què va ser cessat i el va substituir Joan Aliba Formatjer (que va morir el 1929).
[13] Josep Grau Carulla, 56 anys.
[14] Consell de guerra sumaríssim: sentència: 12 de desembre de 1939: absolt.
[15] Algunes coses molt interessants d’aquest escrit: Sangenís pagà una contribució de sang de 500 ptes; era apoderat legal de la Sra Pilar Torra de Llorenç (el Comitè en volia saber l’adreça): expoliades les seves terres: tant les d’ell (2 finques de la sogra) com les de la Sra Pilar; va dirigir una funció teatral per a la CNT per salvar la Biblioteca del Centre Catòlic la qual ell havia creat: després de la primera funció, van desballestar la Biblioteca; durant la República: Decret que fa voluntària l’ensenyança del catecisme: parlà amb el Prior Pere Farràs: de 90 alumnes, només 5 es negaren a rebre l’ensenyament de la Doctrina; Mn Josep Serra, beneficiat de la parròquia: Secretari de les Escoles Graduades: a favor de Sangenís. Sangenís va salvar l’estendard de la Congregació Mariana, el Sagrari de la Capella, llibres religiosos, etc.; el van obligar a tancar el comerç de comestibles que tenia; gràcies a Sangenís, es muntà una escola separada per als nens refugiats que arribaren de Madrid (febrer 1937).
[16] Com a resultat de l’expedient de depuració (suspensió de sou i feina per dos anys, trasllat fora de Catalunya i inhabilitació) el 1940 és destinat a un poblet de Burgos (Escuela de La Vid de Bureba: no hi va anar mai: va al·legar malaltia). El 1952 sembla que havia de prendre possessió a l’escola de Collbató (BCN).
[17] L’igualadí Josep Mercader Riba (1928-2004) en va ser un dels alumnes i afirma (Diari d’Igualada, 26.02.1994): “era un mestre que més que coneixementss impartia humanitats. Tots els temes eren una lliçó de vida.”
[18] 1947: carta a l’alcalde d’Igualada demanant la creació del CECI.
Josep Maria Solà Bonet (Calaf, 1961). És escriptor, professor i activista cultural. Fundador i membre de l’Associació Revista d’Igualada. Pertany al col·lectiu de narradors de la Catalunya central anomenat Lola Palau amb el qual ha participat recentment en el recull Cròniques de la veritat prohibida (Pagès editors, 2025).
