Maria Enrich Murt

Fotografies diverses. Text de Maria Enrich Murt.

En un número d’homenatge a l’Antoni Dalmau, hi havia d’haver un espai dedicat a la seva relació amb la literatura infantil i juvenil, el que comunament en diem LiJ.

Pàgines separadores: Lluís Jubert. Fotos extretes del llibre: Horts A. Friedrichs i Stuart Husband, Bookstores. “A Celebration of Independent Booksellers”, Prestel Verlag, 2020.

Establert a Suècia des dels anys seixanta, Kallifatides té més de trenta llibres publicats en suec. “Una altra vida, encara” és el primer llibre que escriu en grec,  després d’un retrobament amb el seu país, la seva llengua, el seu passat i amb ell mateix.

Ens apropem als panells de Joan Fontcuberta mentre ens convertim en un zoom. Partim dels serveis essencials de la societat, passem per una distància d’incomprensió quan descobrim les fotografies minúscules abans de poder-les interpretar, i finalment arribem al ciutadà.

Text: Maria Enrich Murt. Fotografies: Lluís Jubert Guilera.

Els personatges de l’Elisabet ens conviden a mirar la cara amable de la realitat.

Separadors.

Text: Maria Enrich Murt. Fotografies: Lluís Jubert Guilera.

“Cent ocells de la Pobla de Claramunt”: un llibre de fotografies de cent ocells que volten per la Pobla (i els voltants) realitzades la Mireia P.
Martos. Una publicació impulsada per Anna Gavarró i les Edicions del Molí de Dalt.

Els carrers buits dels separadors d’aquest número de la Revista semblen més llargs i absurds, com inútils. Fan una mica de por. Eren els dies del confinament. Text: Maria Enrich Murt. Fotografies: Lluís Jubert Guilera.

Dos articles sobre el dissenyador gràfic Lluís jubert i una mostra de la seva obra.

“Lluís Jubert, un artesà del disseny” per Maria Enrich Murt.

“Al·leluia (sense nombre)” per Pep Valls.

Barret d’ala curta, americana i pantalons amples, sabates amb polaines. Impecable. Una arma a la mà i una estranya humanitat en la mirada. En blanc i negre.

Les imatges de les pàgines separadores d’aquest número corresponen a l’obra pictòrica de Montserrat Acosta, a la qual s’ha dedicat una exposició al Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia entre el 26 de juliol i el 15 de setembre de 2019.

El dia que vaig començar quart de batxillerat a l’Institut (Instituto Nacional de Enseñanza Media Pedro Vives Vich, es deia) jo tenia tretze anys.1 Devia ser el 2 d’octubre de 1970. En aquella època, el curs escolar començava aquest dia. Com que aquell any el dia 2 queia en divendres, potser vam iniciar les classes el dilluns següent. D’això, no me’n recordo.

… els esports, uns determinats esports, acompanyen la vida de cada ciutat com amics fidels que vetllen per la bona convivència i les bones pràctiques dels seus ciutadans. Igualada ha tingut bons amics: l’hoquei, la natació, el patinatge, les motos de trial, l’atletisme… Igualada serà Ciutat Europea de l’Esport 2019.

Els dibuixos de Pau Badia, Nomdenoia.

Durant generacions aquesta història ha servit per entendre la vulnerabilitat de l’exèrcit francès, per explicar la seva primera derrota en l’avanç cap a la conquesta de territoris espanyols.

(Separadors amb dibuixos diversos, entre els quals un d’Antoni Raja Enrich)

EspaiGràfic, l’estudi de disseny de la Revista d’Igualada, ha obtingut el premi Gaspar Camps 2016.
Els separadors d’aquest número són un bon record de l’exposició a la Sala Municipal d’Igualada.

Ara més que mai, les façanes de les cases es vesteixen amb senyeres i molts Sí per acompanyar el referèndum de l’1 d’octubre. Crits d’il·lusió compartida. Enmig d’un pantà d’opinions contradictòries, de dards interessats que es creuen entre si, viu la incertesa.

L’hivern, abans, era una samarreta de màniga llarga, jerseis i jaquetes sobreposats. Era un munt de mantes de llana que t’aixafaven al llit. Una estufa a prop a l’hora de sopar. Era la sopa calenta que escalfava el cor.

Rosa Regàs és una dona singular, valenta, intel·ligent i d’una cultura vastíssima. Una dona que ha viscut molt i que ha lluitat sempre per uns ideals d’igualtat i de justícia, pels drets de la dona, pel paper de la cultura en la societat.

Les fotografies d’aquests separadors formen part de l’exposició “L’estiu, objectiu dels fotògrafs” organitzada per l’Arxiu Comarcal de l’Anoia. Els comentaris són de Maria Enrich Murt.

Igualada. Quan el vestit ens sembla lleig, arrugat, estripat o malmès, tenim els artistes —la Maria Gregori en aquest número de la Revista— que ens conviden a fer mirades noves. Llavors, un cartell despintat ens sembla un retall de vida en una paret, una xemeneia ens recorda un passat diferent… i d’aquesta manera el vestit és el mateix, però sabem estimar-lo més.

Els teus ulls inquiets i vius, Lídia, miren el món que t’envolta.

La Lina i el Dan van arribar a l’hotel un matí d’agost d’una calor ofegadora. La Lina hi havia reservat una suite per passar uns dies de vacances amb el seu fill adolescent. Era un d’aquests grans hotels construïts per als turistes a les costes del sud.

Fils, agulles i punxades.
El plec més amunt, la pinça ajustada,
la vora més curta perquè es llueixi sabata.