Josep Castelltort Panadés

Josep Castelltort Penedès

La creació a Catalunya d’una xarxa de centres educatius de secundària ha canviat la societat i l’economia.  La majoria dels treballadors que són al mercat de treball  han d’aplicar un elevat grau de coneixements. Els nivells formatius són la base de l’economia i del model de vida.

La Revista d’Igualada m’ha demanat que  expliqui com va néixer l’Institut «Alexandre de Riquer» de Calaf. Jo vaig format part del professorat i de la direcció d’aquests primers anys i  he de dir que no puc ser objectiu.  Crec que és necessari fer-ho constar perquè el lector pugui descomptar el que cregui oportú, atesa la meva parcialitat.  Amb tot, intentaré explicar el fons del procés de la millor manera que sigui capaç.

El naixement administratiu d’un centre, en aquest cas de l’Institut «Alexandre de Riquer», són quatre ratlles publicades al DOGC. Un funcionari prepara el redactat, probablement copiant-lo d’una altra creació anterior, es preocupa de les partides econòmiques associades i un conseller signa l’acord de creació.  Els fets objectius materials ja estan ben establerts al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, que hem esmentat, i a les publicacions que ha fet l’institut mateix, concretament a la revista «Institut Alexandre de Riquer – Calaf- 25 anys ajudant a créixer» i també a la premsa comarcal d’aquells anys.

Però, a la vida real, l’inici de l’institut va ser amb polèmica i conflicte, resultat d’unes posicions enfrontades  que reflecteixen bé un moment del país. Aquest és l’interès que crec que té i que voldria reflectir.

La situació a la Secundària als anys 80 del segle XX.

L’any 1987, quan es posa en marxa la Secció de F.P. de Calaf,  la situació no era la d’ara. En aquell moment la secundària obligatòria encara no estava sobre la taula. S’acabava de traspassar la xarxa educativa del franquisme a la Generalitat. No hi havia, ni molt menys, centres ni places per a tothom i tampoc hi havia una idea clara del que s’hauria de fer.

Per una part, des de molt temps enrere, de fet podríem dir tradicionalment, hi havia els centres de batxillerat (el B.U.P.) que acollien els alumnes que havien aprovat l’educació bàsica i que volien seguir estudiant, generalment per accedir a la universitat. Però no hi anaven, ni de tros, la majoria de nois i noies.

Per altra part, hi havia la Formació Professional, que venia de la Mancomunitat de Catalunya, que havia creat Prat de la Riba. Era una necessitat del sistema productiu  per disposar de tècnics superiors. Però era una formació per a una minoria restringida, que realment començava als 16 anys en el  que s’anomenava el Segon Grau de Formació Professional (F.P.). 

La majoria dels alumnes que havien acabat  l’educació bàsica als 14 anys la formaven els que, tot i haver aprovat, no volien estudiar el BUP  i preferien la Formació Professional, els que havien suspès algunes matèries i, per tant, no podien fer batxillerat i  els que no volien fer res, que no eren pas pocs.

Per acollir tots aquests adolescents que no anaven a BUP hi havia, en teoria, el Primer Grau de F.P.  Però n’hi havia pocs centres. Només a les capitals de comarca més grans.

Per altra part, l’ensenyament secundari no era obligatori i, atès que l’edat laboral era als 16 anys, hi havia un buit que donava dret als adolescents a no fer res i vagarejar pels carrers entre els 14 i els 16 anys. Els carrers no eren, certament, una bona escola i les taxes de delinqüència juvenil eren elevades. Eren els anys del «quinquis». El consum de droga era molt estès  i en el pitjor dels casos, no pas infreqüent, la trajectòria anava a petar a l’heroïna – el «cavall»-. Era un problema social gros.

Quan es parla d’ensenyament de nens i joves no s’ha de perdre mai de vista la diversitat de les situacions familiars, més encara en aquells anys. Hi ha cases on és molt clar que el jove ha d’estudiar, però en altres cases no és així. No és que no hi hagi voluntat, sinó que no hi ha una comprensió clara del que significa estudiar, perquè ningú de l’entorn ha estudiat. Per salvar aquest escull, que als anys 80 i 90 era molt general, calia una oferta atractiva i integradora capaç d’adreçar-se també a aquestes famílies amb poca tradició d’estudis. 

La segregació escolar a 14 anys entre BUP i F.P. era injusta i pedagògicament inadequada per diversos motius:

– A catorze anys un alumne no té maduresa per prendre decisions sobre el seu futur.

– Els resultats acadèmics a aquesta edat no es poden donar per definitius. Uns resultats dolents poden venir de circumstàncies temporals superables.

– L’aprovar o suspendre depenia només del criteri del mestre. No hi havia un barem objectiu establert.

– Per als que volien fer F.P. , anar a la classes dels suspesos era desmoralitzador.

– No tenia cap lògica adreçar els alumnes amb fracàs escolar a fer estudis tecnològics. La F.P. no es basava en les eines i taller, sinó en l’estudi de la tecnologia.

Per tot això, el Primer Grau de  F.P., a la pràctica, acomplia una funció d’integració social.  S’ havien de fer considerables equilibris per acompanyar els estudiants que volien fer uns estudis d’ F.P, que eren pocs,  i  integrar en el món escolar un elevat nombre d’alumnes desorientats i pocs inclinats a l’estudi.  Era una situació heretada i greu que calia corregir, però encara no se sabia com.

Alhora, als  anys 80 i 90, la societat catalana es movia. S’havien de deixar enrere el reaccionaris i antiquats plantejaments del franquisme i molts professors s’emmirallaven en les democràcies europees consolidades. Es desplegaven molts projectes educatius experimentals per a la secundària. Per establir un ensenyament secundari integrador i formatiu es considerava que calia ajuntar tots els alumnes per impartir una formació general ampliada i orientar per poder fer una elecció posterior amb coneixement. Es tractava d’experiències pedagògiques, però en realitat no hi havia cap recurs ni material, ni personal, ni d’espai per a poder-les dur a terme. Tot era voluntarisme per part dels professors  que dissenyaven i tiraven endavant els projectes,  sense més compensació que la de fer allò en el que creien.

Però també s’ha de fer constar que hi havia molta més llibertat per a fer canvis i millores que no pas ara. La burocràcia no es menjava les hores dels equips de professorat. En aquell moment els professors podien sortir-se amb la seva enfront l’anquilosament dels funcionaris.

La situació a Calaf

A Calaf hi havia un centre educatiu religiós de secundària que impartia el BUP (Batxillerat Unificat Polivalent). Els alumnes que no podien o no volien fer el batxillerat al Col·legi de les Dominiques no tenien més remei que anar i venir d’Igualada, o no fer res.

La situació era notòriament poc idònia i tenia tints de classisme, per altra part molt generals al país, herència del nacional-catolicisme del governs del general Franco.  Cal tenir en compte que, de manera tradicional, a Espanya, l’ensenyament secundari s’havia deixat majoritàriament a mans de les ordes religioses. La situació tot just començava a canviar

No obstant, com passa sempre, hi havia molta gent a qui la situació que hi havia els semblava la més natural del món. Només veien un problema de poques ganes d’estudiar per parts d’alguns nois i noies que, sovint, eren els de les famílies amb menys recursos.  

En el nou centre s’hi impartiria el primer grau d’ F.P., com a secció de l’Institut “Milà i Fontanals” d’Igualada. Els alumnes que aprovessin i volguessin continuar estudiant podrien anar a fer el segon grau a Igualada o a una altra població que n’hi hagués. 

Però des del primer moment, pel motius que ja s’han esmentat, hi va haver la intenció per part dels professors, amb les suport dels pares, que s’impartís el que s’anomenava «reforma», que ve a ser la secundària obligatòria actual.  Si s’aconseguia, es donava oportunitat als que haguessin mostrat un bon nivell  a triar  entre fer un  batxillerat al centre mateix o anar a fer el segon grau d’ F.P. En definitiva, un centre per acollir a qualsevol alumne i que oferiria totes les opcions.   

Des de  tots els punts de vista, l’engegada de la Secció de F. P de Calaf, com a tal, no havia de ser conflictiva. Acolliria els «mals estudiants» i els que volguessin seguir una especialitat professional. Però el projecte sencer de fer «Reforma» sí que tenia detractors. 

Hi havia dos focus de conflicte:

– El primer, era la posició del Delegat Territorial d’Ensenyament, que entenia que el seu paper primordial era emparar els interessos de l’ensenyament privat religiós, en la línia que defensava el seu partit, la Unió Democràtica de Catalunya. El seu plantejament era que el centre de Calaf s’havia de limitar a unes aules de primer grau d’ F.P. de l’Institut «Milà i Fontanals» ubicades a Calaf, que escolaritzessin els alumnes que no podien fer el BUP.

– El segon, era el rebuig  d’una part de la població de Calaf  que pensava que amb el batxillerat de les religioses ja n’hi havia prou i que el nou centre seria una competència deslleial. Apareixien crítiques a la premsa comarcal i es feien córrer rumors. També hi havia pressions d’alguns polítics  de CiU de la comarca. El director va ser advertit que havia de seguir els criteris que li marcava la superioritat, altrament li caldria «atendre’s a les conseqüències». A aquells polítics els semblava que es devien a unes determinades «forces vives», nebuloses, que s’oposaven al projecte. De fet, dintre del mateix ajuntament de Calaf hi havia divisió d’opinions.

S’ha de fer constar el suport sense defallir que va donar sempre al centre l’alcalde Ramon Ribalta, fonamental en els primers moment.

En realitat però, tota la oposició al projecte era un despropòsit basat en el poc coneixement de la realitat de l’ensenyament. A mig termini, l’ensenyament secundari a Calaf només era viable en un centre públic perquè el costos econòmics serien inassumibles des de la perspectiva d’un centre privat. Alguns  responsables del centre privat ja ho veien.  El temps ho ha demostrat, no només a Calaf, sinó a la majoria de municipis amb un nombre d’habitants semblant a Calaf.

Els començaments dels centres educatius són moltes vegades precaris, sobretot pel que fa als locals, i s’ubiquen allà on poden.  A Igualada, l’Institut «Milà i Fontanals» havia començat als barracots miserables on havien viscut les famílies dels guàrdies civils. A Calaf, la Secció de F.P. va començar la seva activitat a les golfes dels «hermanus», l’antiga escola dels Germans de la Doctrina Cristiana, on ja funcionava el centre públic d’educació bàsica “Alta Segarra”.  Quan hi van arribar els primers professors, s’acabaven de desallotjar les gallines que hi tenia el conserge de l’escola. De tota manera, les golfes eren espaioses i hi cabien dues aules, un despatx i una saleta per als professors. 

L’inici

L’equip de professors va pensar que, com a única estratègia possible, calia començar i consolidar el centre amb el que es tenia. La secció d’ F.P. era el que estava disposat a acceptar el Delegat Territorial d’Ensenyament. Més, no. 

Realment els recursos disponibles eren precaris.  Com pagar els carbó de la calefacció? A Calaf fa fred de veritat a l’hivern. Aquest va ser un dels problemes, per posar un exemple.  Una secció d’un institut se suposava que eren unes aules externes d’aquest institut, amb el pressupost i els professors del mateix claustre del centre. Però els professors de Calaf mai van posar el peus a l’institut del que se suposa que depenien. Tampoc va venir mai ningú de l’Institut «Milà i Fontanals» a Calaf. L’institut d’Igualada  no tenia cap voluntat de renunciar als seus recursos, sempre escassos, per mantenir una secció a Calaf que segurament només sabien que existia el director i el secretari del centre.

Però l’ensenyament, al final, sempre es interacció del professor i l’alumne i la qualitat de l’ensenyament recolza en aquesta relació. Des del punt de vista pedagògic, el centre, posat en el punt de mira, no es podia permetre fracassos educatius ni socials. Es va posar l’accent en la motivació de l’alumnat  i l’atenció individualitzada. 

Tot i ser legalment un centre d’ F.P., des del primer moment es va procurar que la formació fos polivalent i no només centrada en les estrictes especialitats assignades: Electricitat i Administració.

El creixement

L’equip de professors va anar fent créixer el centre, en nombre d’alumnes, de grups i de professors. Va promoure un ventall d’activitats ampli al marge del currículum: visites culturals, colònies, campaments, rutes a peu, teatre, cant … Més endavant es van fer intercanvis amb centre d’altres països per a l’aprenentatge d’idiomes.

«L’Alumnàtica», la revista de la Secció d’FP, va aconseguir un gran èxit entre els alumnes que hi buscaven les «notícies» de les frivolitats del centre i de Calaf.  Els números d’aquells anys reflecteixen l’ambient que s’hi vivia.

La Secció va començar amb 24 alumnes i 3 professors, el segon any ja van ser 57 alumnes i 6 professors. Al cap de cinc anys eren 132 alumnes i 15 professors.  

Impartir les especialitats d’electricitat i administració a Calaf tota la vida era evident que no tenia sentit . El segon any es va presentar un projecte pedagògic formal per impartir la «Reforma». Per una part, la «Reforma» posposava l’especialització per després dels 16 anys. Per altra part, amb un cicle unificat semblant a la secundària obligatòria actual,  els alumnes que el superessin podien fer batxillerat i anar a la universitat si aquest era el seu interès o estudiar el segon grau de F.P.  Eventualment el batxillerat es podria impartir al mateix centre.

El tercer any ja es va començar a impartir la «Reforma»  en l’etapa de 14 a 16 anys. Però l’autorització no va ser un tràmit normal corrent.  Va ser a mig camí entre èpica i surrealista.

S’havia convocat una reunió dels pares i la direcció amb el Delegat Territorial, a Calaf mateix, per

parlar-ne. Havia de ser a 2 quarts de vuit del vespre. Puntualment hi eren tots menys el Delegat.

Aquest acostumava a anar tard. Al cap d’una hora encara no havia arribat, al cap d’una hora i mitja, tampoc. Els assistents, amb el lògic neguit, es van quedar allà clavats com claus. Finalment va arribar i és va debatre la proposta. El Delegat es volia quedar en l’ambigüitat habitual, sense dir «no us ho deixo fer», però tampoc autoritzant-ho.

Després de la reunió, van anar sopar ell i els pares, sense professors, perquè així ho va voler.

Durant el sopar, el Delegat, que era de vida i eufòric, va voler ser un més i va beure i va xerrar molt, de tot tipus de temes, privats i d’ensenyament. En un moment determinat va deixar anar, ambiguament, que ja el deixaria fer, el currículum experimental. Sense precisar gaire, de manera que es podia interpretar en diversos sentits.

Però pares i professors va decidir jugar fort i van publicar a la premsa comarcal que s’havia fet la reunió i que el Delegat ho havia autoritzat. La publicació als mitjans, davant l’alternativa de sortir públicament a negar l’autorització, la va convertir en un fet. Calaf es va sumar als centres que feien el currículum experimental.

No obstant era imprescindible fer un altre pas:

– Crear l’institut de Calaf per deixar de ser una secció.

El moment definitiu

Era cada vegada més visible que el Consell Escolar del Centre, pares i professors  per una part i per l’altra el Delegat Territorial d’Ensenyament tenien idees contraposades sobre el futur del centre. El poder de decisió semblava ser tot al costat del Delegat. La Secció de F. P. toparia de seguida amb les limitacions  del que s’havia bastit en base al voluntarisme.

El primer que calia fer era un treball perseverant de pressió social cap a la població i cap a fora, als mitjans de comunicació i amb reunions sovintejades amb el Delegat Territorial per insistir en la creació de l’institut. Però el recurs de l’administració era anar deixant passar el temps sense dir res.

Va arribar un moment que el centre estava a la corda fluixa. Es podia aguantar un temps sense suport del Departament d’Ensenyament, però si no es resolia la realitat administrativa s’imposaria el fet que només era una secció d’ F.P. que havia d’impartir Primer Grau d’Electricitat i Administració.

La figura administrativa de la Secció d’ F.P. era una camisa de força que cada vegada deixava mes qüestions penjades sense solució. Per exemple, la Secció d’ F.P. no expedia titulacions dels estudis, ho feia l’institut mare. Aquest no podia expedir titulacions d’estudis que no tenia reconeguts. Sense la transformació administrativa de secció en institut només hi hauria la sortida del Segon Grau d’ F.P.  El batxillerat i la universitat estaven fora de l’abast dels alumnes de la secció de Calaf.

Després de molts estira-i-arronsa, de moments de desànim i molta perseverança, finalment, una manifestació de pares i professors al carrer, davant la Delegació d’Ensenyament a Sant Feliu de Llobregat, va trencar la inacció del Delegat. La manifestació va treure el Delegat de polleguera, amb l’inconvenient per a ell, que va fer  un paper galdós davant dels pares dels alumnes i professors presents.

Va ser una batalla guanyada i va caure com fruita madura la creació administrativa de l’Institut de Calaf. L’institut ja podia impartir la «Reforma», expedir el títols corresponents i els alumnes que ho volguessin podrien estudiar batxillerat i anar a la Universitat.

Ja satisfet, el Consell Escolar va optar per la denominació «Institut Alexandre de Riquer», atenent que ja era al carrer Laureà Figuerola, els dos calafins il·lustres que es disputaven el nom. 

Al curs següent també se li va reconèixer a l’Institut de Calaf la capacitat per impartir batxillerat.

Només quedava per resoldre el problema de l’edifici. Els «hermanus» era un edifici tronat, que venia d’una altra època i que anava quedant petit. Havent creat l’institut, la Generalitat ja va entomar la construcció d’un edifici nou.

Epíleg

Ara ja fa més de trenta anys de tot això. És probable que més endavant, per un procés administratiu normal i corrent, s’hagués creat de tota manera un centre públic de secundària a Calaf, s’hi haurien destinat uns professors i s’hauria engegat.  Però això es va veure després, quan el model educatiu que s’havia assajat, entre altres centres, a Calaf, es va creure que era millor opció i es va generalitzar.

El centre de Calaf va contribuir amb la seva experiència a definir el nou model de secundària. No és pas que el model fos perfecte. De defectes en té molts, però aquest no és tema d’avui. Però resolia alguns problemes bàsics com la integració de tots els escolar en el mateix centre en una etapa obligatòria i posposar l’elecció d’estudis posteriors a 16 anys, amb l’alumne ja més madur i havent donat prèviament orientació.

Evidentment, posar en marxa el centre el 1987 era millor que fer-ho deu anys després, quan arribés l’extensió general del nou model. Se’n van poder beneficiar un seguit de promocions.

Per altra part, quan es fan les coses amb il·lusió i ganes no és igual que quan es fan per rutina. L’experiència va marcar positivament  un munt de persones que hi van participar i, de passada, es va demostrar com és d’important la voluntat de la gent.

Josep Castelltort Penedès (Igualada, 1953) Biòleg especialitzat en ecologia (UAB, 1977). Viu a Santa Margarida de Montbui. Ha estat professor de secundària (1977-1994) i Consultor i Enginyer Ambiental (1994-2018).
Va treballar en el camp de l’atenció a alumnes amb dificultats.
Va ser director de la Secció de F.P. de Calaf del 1987 al 1993.
Publicacions:
Aula de Natura de Mas del Tronc (1982)
Aula de Natura del Molí de la Roda (1985)
Fitxes de Medi Ambient de l’Anoia (1994)
La contaminació atmosfèrica. Guia didàctica (GC Dep. Medi Ambient. 2000)