Mossèn Amadeu Amenós, l’àngel tutelar d’Igualada
Lleonard del Rio i Campmajó
El 29 de gener de 1949 el sant pare Pius XII atorgava el títol de basílica menor a l’església de Santa Maria d’Igualada. Ara n’haurà fet setanta-cinc anys. En fou l’impulsor l’aleshores rector de la parròquia, l’igualadí mossèn Amadeu Amenós Roca, del qual esbossarem els trets més importants de la seva vida.
Observem, d’entrada, que ens hem guiat per l’opuscle L’home de Déu, de l’assagista Antoni Carner Borràs (Igualada, 1904-1978).
Amadeu Amenós Roca va néixer el 13 de juny de 1875, al segon pis del número 1 de la placeta de Sant Joan d’Igualada.
El seu pare treballava de paleta i es deia Ramon, i la seva mare, Maria. Tots dos havien nascut a Vallbona de les Monges. El matrimoni va tenir cinc fills, tots barons: l’Antoni, l’Amadeu, el Manuel, el Jaume i el Joan. El Jaume entrà al monestir de Montserrat, i també fou eclesiàstic.
Com era, aquells anys, Igualada?
La nostra vila, que encara no havia rebut el títol de ciutat, comptava amb dotze mil habitants.
La Igualada d’aquell temps era ben diferent de la d’ara. Els carrers no estaven empedrats, ni es coneixen les clavegueres. Els fanals de l’enllumenat públic, que eren de petroli, només s’encenien a les nits molt negres. Les botigues eren fosques i rònegues. Els teixidors feien anar els telers de fusta, i la feina dels blanquers encara era totalment manual.
A Igualada, encara pesava el mal record del “Vapor Cremat” i, sobretot, el fracàs del “tren gran”, que no va passar per Igualada tal com estava previst inicialment, sinó per Manresa. Els igualadins varen quedar aïllats de la xarxa de ferrocarrils nacionals.
Sort encara de la “diligència”, que feia el camí d’Igualada a Martorell, per enllaçar amb el ferrocarril Barcelona-Madrid.
La primera escola d’Amadeu Amenós
El petit Amadeu aprengué les primeres lletres a l’escola de Josep Estruch, al carrer de l’Alba. Més endavant, el noi Amadeu fou alumne de l’Escola Pia.
Als deu anys assisteix a les classes de llatí que imparteix mossèn Francesc Torras, beneficiat de la comunitat de preveres de Santa Maria. El noi Amadeu també aprèn solfeig, en les classes que donava l’igualadí i rector de Santa Maria, el doctor Montaner.
El noi Amadeu va a Vic per estudiar per a capellà
Endut per la vocació al sacerdoci arribà l’hora de deixar la família i d’ingressar a l’Escola Sant Josep, d’estudiants pobres de Vic, que dirigia el doctor Joaquim Soler, un home de rigorosa disciplina que no es deixava prendre el pèl i que, si calia, imposava l’obediència a cops de fuet.
Del col·legi, els joves seminaristes en deien «la Panissa», que era una al·lusió humorística a la cuina del col·legi. Panissa ve de panís (el blat de moro), i és que, certament, la cuina no podia classificar-se ni d’esplèndida ni d’abundant.
De fet, el problema de la manduca feia joc amb la indumentària. Capa negra, barret de copa alta i espardenyes… i —diguem-ho clar— amb tot plegat, els d’aquesta escola, la majoria anaven bastant deslluïts.
El nostre compatrici va haver de lluitar, a més, amb un gran problema: la manca de vista. Era la seva creu, però ningú no va sentir mai que se’n planyés. Al contrari, ho dissimulava tant com podia.
Malgrat aquesta deficiència, ell va llegir i escriure molt, durant tota la seva vida.
Com funcionava la manduca a «la Panissa»
Però tornem a «la Panissa». De la minestra i de la cuina, en tenien cura dues bones dones d’edat més que madura, a les quals els estudiants anomenaven «les lleones», per culpa dels bigotis que ombrejaven els seus llavis.
L’àpat sempre era el mateix: per esmorzar, sopa de pa; per dinar, escudella de fideus o mongetes cuites amb cansalada, i al vespre, sopa de pa i cigrons. I així cada dia.
Però —diguem-ho tot— de pa (generalment cru i sense sal) en donaven tant com volguessin. La majoria se’n guardava una llesca per berenar, moment en què cadascú s’havia d’espavilar pel seu compte.
Els crostons de pa eren molt cobejats perquè tenien més bon gust, ja que la crosta era més cuita. Aquests crostons eren el premi que es donava als voluntaris que s’oferien per rentar els més de 300 plats, i per netejar les immenses olles d’aram per coure la minestra.
Davant mateix de l’escola hi havia una taverna anomenada Can Sagal. Allí venien, per 3 cèntims, oli per sucar el pa que portaven; per 10 cèntims, dues sardines escabetxades, i per 15 cèntims, un plat de fetge de porc amb ceba. O sigui que —ja ho veieu— es podia triar.
L’ordenació sacerdotal de Mossèn Amadeu
El 23 de setembre de 1899, el bisbe Josep Morgades, al monestir de Ripoll, l’ordenà sacerdot. Tenia 24 anys i tot ell estava arborat pel desig de treballar per la glòria de Déu i la salvació de les ànimes.
Aquell dia foren ordenats 128 seminaristes, 50 dels quals pertanyien al curs de mossèn Amadeu.
D’aquells 50 companys de curs, 40 celebraren les noces d’argent, i només cinc, les noces d’or. Deu anys després, solament el nostre compatrici pogué commemorar el 60è aniversari de la seva ordenació. Tots els altres havien mort.
Set dies després de l’ordenació, el novell sacerdot cantà la primera missa a l’església de la Soledat d’Igualada. La cerimònia va ser molt senzilla perquè la família portava dol. S’havia mort el seu germà gran, l’Antonet.
La primera destinació: vicari de Montbui
Hi havien hagut canvis en el bisbat de Vic. El nou prelat diocesà era el doctor Josep Torras i Bages, el qual nomenà mossèn Amadeu vicari de la parròquia de Montbui.
Entre les seves obligacions, hi havia la de pujar a peu a l’església de la Tossa per celebrar la missa dominical.
Una vegada, algú va insinuar-li que tal vegada havia de ser un xic pesat pujar a peu cada festa a la Tossa. Mossèn Amadeu va contestar: «No ho cregueu, perquè allà on hi ha una tossa, hi sol haver un tossut. I jo sens dubte que em quedo amb la Tossa.»
Mossèn Amadeu va romandre quatre anys a la parròquia de Montbui. Fou aleshores quan s’adonà de la desgraciada restauració que s’havia fet a l’església de la Tossa. Va descobrir que picant els arrebossats que cobrien els murs, eliminant el guix que desfigurava les columnes i derrocant altres postissos innobles, sorgiria tota la ingènua gràcia de l’església. Era un bell somni, que molts anys després tingué la sort de veure realitzat.
Fruit de la seva estada a Montbui fou la publicació del llibre Notes històriques del castell i poble de Montbui, un treball premiat en els jocs florals del Centre Moral Instructiu de Sant Josep, l’any 1904.
Vicari de Balsareny
Aquest mateix any fou traslladat, també de vicari, a Balsareny. Als vicaris d’aquest poble els deien «els cirineus», perquè ajudaven a portar la creu al senyor rector, víctima —diguem-ho així— d’una majordona de molt mal geni. A Balsareny hi va romandre només un any, puix que el 1905 ingressava en la comunitat de preveres de Santa Maria d’Igualada.
Però la seva estada a la ciutat natal no va ser encara definitiva, perquè certes suspicàcies —ja sabem que sempre hi ha ànimes caritatives, oi?— l’allunyaren de la comunitat, i el 1910 fou nomenat ecònom de Sant Martí de Tous, càrrec que ostentà fins el gener de 1911, moment en què va tornar a la comunitat igualadina.
La importància de la premsa
El nostre capellà, que admirava tant el seu conterrani doctor Montaner, aprengué d’ell a valorar la importància de la premsa. Per això va entrar a formar part de l’equip de redacció del setmanari Sometent, signant amb el pseudònim de «Mínim».
També va col·laborar a Llibertat, al Diari d’Igualada, al Butlletí de l’Agrupació Fotogràfica i, molt principalment, al setmanari Igualada, on hi va escriure fins a la seva mort.
Escrivia amb tinta i un servidor encara guarda alguns originals de la seva ploma.
Malgrat el defecte de la vista, que el feia escriure amb molta dificultat, mai no s’hi negava. Només calia demanar-li un article i l’endemà ja el lliurava.
Científicament, l’obra més considerada de mossèn Amadeu és el Rectorologi de Santa Maria d’Igualada, escrita amb la col·laboració de Gabriel Castellà. Solament per aquest treball ja es mereixeria el títol d’historiador benemèrit d’Igualada.
Enamorat de l’art vell i de l’arqueologia
Paral·lelament a les seves aficions històriques, cal esmentar el seu amor a l’arqueologia. Durant la seva estada a Montbui, es van recollir una bona quantitat de fòssils, pels quals va suggerir la creació d’una sala en el museu d’Igualada. També treballà per la restauració del retaule de Rubió i la seva reposició a l’església d’aquest poble.
No hi havia, en tota la comarca, església, esglesiola ni castell dels quals ell no en conegués la història, la llegenda i llurs característiques arquitectòniques i artístiques. Era un enamorat de l’art vell i moltes obres es van salvar per la seva intervenció.
La seva col·laboració fou decisiva quan s’organitzà l’arxiu fotogràfic municipal. Fou el guia que acompanyava el fotògraf Procopi Llucià a retratar les coses dignes de ser fotografiades, ja que ell sabia on hi havia una imatge, un retaule o una creu de terme. Malauradament, després de la guerra del 36, només en quedà la fitxa, ja que es van estripar totes les fotos.
Tot el que hem dit és certament molt lloable, però, per a ell, el més important era ésser un bon sacerdot. Tota la resta va ser secundari. Res tenia cap valor per a ell si no anava encaminat a la major glòria de Déu.
La guerra del 36. Detingut i empresonat
Durant la guerra de 1936-1939, mossèn Amadeu va ser detingut. En preguntar-li, el comissari de policia, quina era la seva professió, ell va respondre: «Soc sacerdot.» I quan el comissari li ho tornà a preguntar, convidant-lo a rectificar pel seu bé, ell va repetir: «Sacerdot, soc sacerdot.» Era allò que realment era, i no podia ser altra cosa que sacerdot de cap a peus.
Mossèn Amadeu deixà escrites unes memòries íntimes on explica el seu dia a dia dels tres anys de guerra.
Arran d’una falsa denúncia el 13 de juliol de 1936, fou empresonat a l’església dels Dolors d’Igualada, i després va ser traslladat a l’Hotel Falcón de Barcelona, convertit en presó. Després, escriuria: «A la cel·la on hem dormit érem setze, entre ells un assassí, un carterista i altra gent de mal viure. A 2/4 de tres de la matinada ens han fet llevar per a emportar-se cinc camionades de joves a Montjuïc. L’endemà a les dues de la tarda després de vuit dies de presó, m’han donat la llibertat.»
Les últimes paraules que deixà escrites en les seves memòries foren aquestes referides a Igualada: «De nit hi ha hagut un gran bombardeig. S’ha sentit una sorollosa trencadissa de vidres. Hi ha un gran moviment de camions. S’ha intentat cremar Santa Maria.»
Afegim que durant la guerra civil va mantenir la tradició ininterrompuda de beneir els Tres Tombs, organitzats pel gremi de traginers d’Igualada.
Però deixem enrere el període bèl·lic… i recordem que el diumenge dia 22 de gener de 1939 van començar a entrar a Igualada les primeres forces de l’exèrcit nacional.
El mateix dia es va celebrar des del balcó de l’Ajuntament una missa d’acció de gràcies, oficiada per mossèn Amadeu acompanyat dels mossens Manuel Calafell i Pau Morera. Aquesta celebració fou oïda per una gran gernació concentrada a la plaça.
Començava una nova etapa després de trenta mesos d’angoixa.
L’església del Roser convertida en magatzem
Acabada la guerra, la primera feina de mossèn Amadeu, com a responsable de la primera parròquia igualadina, fou la de possessionar-se de l’església del Roser, convertida en un magatzem d’imatges i fragments del retaule, procedents dels temples de la ciutat i la comarca. S’havien salvat de l’odi iconoclasta les imatges de la Immaculada, sant Joaquim i santa Anna, sant Roc, sant Faust i sant Bartomeu, els àngels músics i alguns altres elements. Hi mancaven les imatges de sant Pere i sant Pau, que havien estat trinxades a cops de picot.
També, el nostre sacerdot, en qualitat d’ecònom i arxipreste de Santa Maria, treballà molt per descobrir el rastre de la imatge del Sant Crist d’Igualada, però no es va trobar enlloc. Per això, l’11 d’abril de 1944 fou beneïda una fidel reproducció de la imatge.
D’altra banda, s’havia tingut el goig de recuperar la imatge de la Mare de Déu de la Pietat, copatrona d’Igualada, que havia estat soterrada, durant tot el temps de guerra, al jardí d’una casa particular.
Arribada la jubilació deixa un llegat extraordinari
L’any 1947, mossèn Amadeu fou rellevat del càrrec de rector de la parròquia de Santa Maria, en atenció a la seva edat. Heus aquí la feina feta en aquests pocs anys:
El cos principal del retaule major ja estava col·locat. S’havia retornat l’orgue a l’església gran. S’havien construït els altars de sant Antoni de Pàdua, del gremi de blanquers i del Sant Crist, i s’havien començat els del Sagrat Cor i el de sant Isidre. Tot això —que aviat està dit—, ocupà moltes hores i produí molts mals de cap a mossèn Amadeu, però ell tot ho donava per ben aprofitat.
Quant a la part espiritual, no fou menys viu el seu zel. Reorganitzà l’Escola Nocturna d’Acció Catòlica per a obreres, el Centre Interparroquial i l’Acció Catòlica en totes les seves branques.
Inaugurà l’Asil del Sant Crist. Obtingué el títol de santuari de la Mare de Déu de la Pietat per a l’església dels Escolapis. Intervingué en la constitució del Patronat Garcia Fossas, en la fundació de l’Escola de Santa Zita per a noies del servei domèstic, i presidí, arran de la seva fundació, el Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada (CECI). Fundà el Patronat de les Escoles Parroquials; la Coral de Santa Maria de noies, dirigida per la joveníssima professora de música de 17 anys Maria del Rio; també, uns quants mesos més tard, la Schola Cantorum d’homes, dirigida pel mestre Joan Just, i formà part del Patronat de la Tossa de Montbui.
I encara li quedava temps per anar per aquests mons de Déu predicant la paraula de l’evangeli sense rendir-se. Ell no sabia què cosa era un dia de vacances. No ho volgué saber mai.
El confessionari i la seva catequesi
Com a membre del beneficiat de la comunitat de Santa Maria, els diumenges estava tot el matí al confessionari de la capella del Sant Crist. En sortia un moment per anar a beure un vas de llet a peu dret, i tornava al confessionari. A la tarda sempre tenia una o dues reunions per presidir, o visitava algun malalt o alguna família que necessitava el seu consell o una almoina.
S’havia donat moltes vegades el cas d’alguna persona que es trobava entre la vida i la mort i que no volia saber res dels capellans, i menys quan li parlaven de confessar. S’hi negava rotundament. Aleshores la família li insinuava: «Podríem fer venir mossèn Amadeu.» Aleshores el malalt cedia: «Ah!, si vol venir mossèn Amadeu que vingui.» I el bon sacerdot acudia al llit de l’agonia i, finalment, el feia confessar i combregava el moribund.
Ell anava a tot arreu on podia sembrar la bona nova. Moltes vegades es presentava al magatzem conegut amb el nom de «la Monja Falsa», on es reunien els blanquers per fer tertúlia. Bona gent, però la major part dels quals no posaven gaire els peus a l’església, i ell sabia fer-se escoltar. Els tertulians, per justificar la seva presència, comentaven: «És que mossèn Amadeu, és mossèn Amadeu…»
Els sermons de mossèn Amadeu eren senzills. La seva predicació era ben sovint sense cap retribució. Fins i tot, quan altres capellans li ho advertien, ell, per tota resposta, els deia, somrient: «No us hi amoïneu, que mai no he anat al llit sense sopar.»
Estudi, predicació, caritat, confiança plena i, sobretot, donar un testimoni exemplar de la seva fe. A mossèn Amadeu mai li mancava una mà que li fes arribar una almoina. Encara n’hi sobrava per repartir-la entre gent necessitada.
Canonge de la seu de Vic
El 17 de juliol de 1947, a la catedral de Vic, mossèn Amadeu prengué possessió del càrrec de canonge de la seu de Vic.
Per aquest motiu, el dia de la Festa Major d’Igualada, la ciutat li dedicà un homenatge. A més, el governador civil li lliurà, en nom de l’alcalde Francesc Matosas, la Medalla d’Or de la ciutat amb caràcter individual.
De totes maneres, aquest canonicat li comportà una pena al nostre sacerdot. Ell, tan igualadí, no li agradava de cap manera viure a Vic. Allò de no trobar a cada pas cares conegudes i sentir veus que el saludaven amb afecte era la meitat de la seva vida. «Els canonges —deia— anem molt pintats —al·ludia als vestits—, però no pintem res.» Amb tot, no hi havia festa a Igualada que no hi comparegués.
El 18 d’octubre del mateix any (1947) les autoritats igualadines i un nombrós grup de fidels es desplaçaren a Montserrat. En el transcurs de la missa pontifical, mossèn Amadeu feu ofrena de la llàntia votiva a la Moreneta, en nom de la nostra ciutat.
El 16 de novembre es va fer la reposició de la primera campana (de 500 quilos de pes), gentilesa del patrici Adolf Gabarró Garcia. El nostre cloquer havia recuperat la veu.
El mateix dia, la Junta Interparroquial d’AC li dedicà un homenatge consistent en un concert a càrrec de la Coral de Santa Maria, la Schola Cantorum, les escolanies parroquials i la del santuari de la Mare de Déu de la Pietat.
El juny de 1949, mossèn Amadeu inaugura el museu de la ciutat, situat en unes dependències del grup escolar Garcia Fossas.
El setembre de 1949, en l’avinentesa del cinquantenari de la seva ordenació sacerdotal, el nostre Ajuntament pren l’acord de nomenar mossèn Amadeu Amenós fill predilecte d’Igualada. Tota la ciutat es mobilitzà per dedicar-li un gran homenatge popular.
Atorgament del títol de basílica a Santa Maria d’Igualada
El 1949 és, per a mossèn Amadeu i per a tota la ciutat d’Igualada, un any de molt bones notícies. El dia 18 de gener es materialitza un nou somni del nostre venerable canonge: el papa Pius XII concedeix a la nostra església gran el títol de basílica menor.
La proposta d’aquest títol fou deguda a partir de la iniciativa de l’arxipreste de Santa Maria, mossèn Amadeu Amenós, amb la valuosa cooperació del compatrici Marià Alemany i el beneplàcit i suport, és clar, del bisbe de Vic, Joan Perelló, qui va elevar la petició a la Santa Seu.
La solemne celebració de l’atorgament del títol consistí en una missa pontifical, al matí, que comptà amb la presència de l’arquebisbe metropolità de Tarragona i primat d’Espanya, Benjamín de Arriba i Castro, i d’altres dignitats eclesiàstiques, entre les quals hi havia l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré.
A partir d’aleshores els símbols basilicals del conopeu i del tintinacle ens ho recordaran per sempre.
A la tarda, a la plaça de la Creu, hi hagué una festassa popular amb la participació de totes les entitats corals i folklòriques de casa nostra.
El setmanari Igualada dedicà un número extraordinari a la festa, amb una sèrie d’articles signats per diverses personalitats igualadines.
Mossèn Amadeu torna a Igualada
Una molt bona notícia: mossèn Amadeu aconsegueix que el bisbat, prèvies les dispenses necessàries, torni a Igualada.
Però els anys no passen endebades i entrem ja en la darrera etapa de la seva vida, i, malgrat que els anys afeixuguen, el seu esperit serà sempre jove. Però, tot i els anys, no va lliurar-se mai al repòs. Ara des de la cel·la de l’Hospital d’Igualada, on passarà els darrers anys de la seva vida.
«Cap a les meves velleses —deia—, torno a ser vicari del Sant Hospital.» I afegia: «Podeu dir que teniu un canonge per vicari; i això no es veu pas gaire.»
L’any 1951 pronuncia una conferència a “la Caixa” amb motiu de les noces d’or de la província caputxina. I aquest mateix any, una altra conferència en l’obertura de curs del CECI sobre les possessions monacals del monestir de Montserrat a la comarca d’Igualada.
Un nou esdeveniment que li va plaure molt fou la consagració de l’altar de la Tossa de Montbui (aquella església on pujava cada diumenge a peu, en els primers anys de la seva ordenació). L’abat de Montserrat oficià la cerimònia de la consagració, amb l’assistència a l’acte del governador civil de Barcelona i l’alcalde d’Igualada, entre d’altres autoritats.
88 anys, les dues carbassetes
Sí, els anys passaven, però amb el bastó encara anava a tot arreu. «És la meva tercera cama», comentava.
La vista el traïa cada vegada més, però no volia que fos dit. No veia on posava els peus, però no volia ésser acompanyat. Llegia i escrivia constantment, ningú no sap com s’ho feia, però el cert és que ho feia. Mossèn Amadeu fou un cas d’optimisme vital difícilment superable. El seu esperit no va envellir mai.
Ja arriba als 88 anys, «les dues carbassetes«, com ell deia. En aquest aniversari, la Coral de Santa Maria li dedica un homenatge amb una missa cantada i un petit concert de cançons catalanes. I el lloc més adequat és l’església de la Tossa que tant estima. En el sermó que pronuncià, recordà la seva època de vicari de Montbui i pogué explicar una vegada més la història del temple mil·lenari, tot evocant l’alta figura del bisbe i abat Oliba, que el manà reconstruir.
No cal dir que l’església fou insuficient per acollir la gran gentada que acudí a l’homenatge.
El 22 de juny de 1963 havia publicat al setmanari Igualada el darrer article. Ja no va escriure més.
La darrera etapa
Sens dubte, bons amics, que ens hem estat de dir moltes coses, però calia donar a conèixer els principals trets de la vida de mossèn Amadeu. Un personatge igualadí desconegut pels joves i segurament també per molts altres compatricis.
El mes de febrer de 1964, els senyals de defalliment físic es fan més palesos. El divendres 9, no pogué anar sol al seu dormitori. L’endemà, no obstant, volgué de totes passades dir missa, però no la pogué acabar. I encara volia anar, com cada dissabte, a l’estanc de la Carme Serra del carrer del Born, i a parlar amb els pagesos amics al mercat de la plaça i amb la gent necessitada que l’esperava, però no fou possible. El diumenge rebé el viàtic i, encara amb lucidesa, s’acomiadà demanant perdó a tothom a qui hagués pogut ofendre.
El dilluns i el dimarts semblava que es refeia, però el dimecres i el dijous tornà a ensopir-se. Malgrat trobar-se en estat agònic, encara rebia visites. El divendres s’agreujà encara més.
La seva mort
Mossèn Amadeu va morir el 12 de febrer de 1964.
A l’hora foscant de la vigília, quan faltaven poques hores per lliurar la seva ànima al bon Déu, un amic li preguntà: «Demà anirem a la Tossa. Que voldrà venir?” I ell encara contestà: «Si pogués llevar-me, prou que hi aniria.» «Què vol que li diguem a la Mare de Déu?», insistí l’amic. «Que faci que tots siguem bons.» A les tres de la matinada del diumenge, els seus ulls s’havien clos definitivament.
«Vull morir tal com desitjava el pare Claret», havia dit mossèn Amadeu en diverses ocasions: «Sense enemics, sense deutes i sense diners.» I així va ser. Va morir «sense enemics, sense deutes i sense diners».
Tinguem-lo present en el record.
Bibliografia
Arxiu de la Coral de Santa Maria d’Igualada.
Carner Borràs, Antoni (1965). L’home de Déu. Igualada.
Solsona Cardona, Ramon (1945). Con capa y chistera. Igualada: Poncell.
Lleonard del Rio i Campmajó (Igualada, 1942). Escriptor, periodista i activista cultural.
S’inicia l’any 1959 a Ràdio Igualada. Des de 1961 escriu a Igualada, periòdic de l’Anoia, del qual és director en el període 1972-1978. Promou i presideix l’editorial Gràfiques Anoia SA (1978-1995). En l’actualitat escriu a L’Enllaç i col·labora en altres mitjans informatius. És director de Anuari Igualadí (1980-1987) i de El Trumfo. Ha publicat dotze poemaris i llibres de prosa i d’història. Ha aconseguit més de dos-cents cinquanta premis literaris i és mestre en gai saber per Almoster, Perpinyà i Lliçà de Vall. És fundador i promotor d’entitats culturals i artístiques. Va rebre el Premi d’Honor Ciutat d’Igualada 2022.
