Sant Romà de Santa Maria de Miralles
Sant Romà, de capella gòtica a església parroquial de Santa Maria de Miralles (quatre dates i un record)
Ana Requejo
Algú va decidir utilitzar la segona volta de creueria gòtica per marcar quatre dates significatives: 1550 / 1911 / 1927 / 1984. Entrem a l’església i la mirada es dirigeix cap al sostre. Quatre dates, quatre reformes, quatre intervencions que han merescut deixar la seva empremta a la volta de la capella de Sant Romà. Què volen dir?
Inscripcions a la volta de creueria de l’església de Sant Romà. Autora: Ana Requejo (OPC, Diputació de Barcelona)
L’interior és una combinació estranya de capella gòtica i construccions posteriors sense una datació clara, a primera vista. Les parets i el sostre enguixats i amb decoració de falsos carreus, es mostra pintat de verd. Tot, excepte els nervis de les dues voltes de creueria centrals i els pilars que sostenen el centre constructiu de la capella.
Ens mirem les dates, només una correspon al segle XVI i les altres tres cauen dins del convuls segle XX. Estem davant d’un edifici patrimonial que ha patit més canvis i transformacions profundes en només setanta anys, que en els cinc segles precedents des de la seva construcció, i això vol dir algunes coses. Ens hem apropat a la història recent de l’església de Sant Romà del municipi de Santa Maria de Miralles per intentar descobrir què va passar en aquests setanta anys i com van ser de traumàtics aquests canvis per transformar una petita capella gòtica en l’església que existeix avui.
Aquest article és una versió amb objectius divulgatius d’un informe tècnic elaborat des de l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona per tal d’iniciar la incoació de l’expedient per a la protecció legal de l’església i de la rectoria de Sant Romà com a Bé Cultural d’Interès Local de Santa Maria de Miralles.[1]
Abans de començar, vull mostrar el meu agraïment a totes les persones i les institucions que ens han obert les portes i ens han facilitat informació i documentació per poder elaborar aquell informe, i aquest article. També voldria aclarir que l’objectiu de la feina inicialment no era fer un una recerca exhaustiva, de manera que encara han quedat unes quantes preguntes sense resoldre. Aquest article és un resum de les principals conclusions que s’han pogut extreure fins ara, i alhora una invitació a continuar la recerca en altres arxius no consultats.[2]
De Miralles, tothom pensa en el castell i en l’església romànica de Santa Maria, que van ser l’origen de la població i l’única parròquia fins a principis del segle XX, quan es traslladà definitivament a la capella de Sant Romà. Santa Maria, ubicada a la punta de la serra de Queralt, no era precisament un lloc fàcil i accessible, però sí adient per a la defensa d’un territori de frontera durant segles.[3] Maltractada pel temps i restaurada en les darreres dècades, de l’església de Santa Maria se’n conservaven molts elements artístics com retaules, imatges, ornaments i objectes litúrgics que, un cop traspassats a Sant Romà van anar desapareixent per diferents esdeveniments de la història.
Des del punt de vista físic, el territori de Miralles se situa entre la serra de Queralt elevada, i la plana amb la riera de Miralles i l’antic camí de la Llacuna a Igualada; tot orientat en un sentit gairebé paral·lel direcció sud-oest a nord-est. La presència del camí vell, al costat de la riera, va ser clau en la distribució dels masos durant l’ocupació del territori de la plana a partir dels segles XIV i XV, quan a poc a poc la població va anar deixant el poble vell de Santa Maria per establir-se a les zones baixes més ben comunicades.
Mapa planimètric Santa Maria de Miralles (detall Sant Romà) i camí, del 1914. Font: ICGC
A final del segle XIX el nucli urbà de Santa Maria es concentrava encara a la zona alta del castell. Malgrat tot, aquest poble vell era només una part molt petita del poblament del terme de Santa Maria. Madoz[4] havia descrit el castell com totalment arruïnat el 1848 i l’estat de la casa rectoral de la parròquia també resultava força ruïnosa i perillosa, fet que van justificar algunes obres de condicionament l’any 1880.
1550
La data més antiga apuntada a la volta de la capella és aquesta. Sabem que l’església existia d’abans, ja que està documentada des de 1413 com a Sant Romà de Florençola, de manera que l’any no correspon amb la seva fundació o construcció, sinó potser amb una reforma posterior important. Una hipòtesi plausible seria que es correspongués amb la transformació d’una primitiva capella romànica en una capella gòtica de dos trams de volta de creueria que va perdurar fins als inicis del segle XX. Avui dia és molt difícil confirmar aquesta hipòtesi sense fer un estudi de paraments que pugui determinar la composició, material i mètodes de construcció de parets i voltes, avui sota una capa de guix.
La capella es troba dins de l’entorn de mas Sanromà (o Mas Romano, una residència senyorial documentada des del segle XIV), i la seva orientació segueix la mateixa del camí i de la riera (SO-NE). Tot i que avui és propietat del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat, no podem descartar la hipòtesi que s’hagués construït com a capella privada del mas medieval, atesa la seva proximitat.
Està construïda en un petit turó elevat al costat de la riera i del camí vell (és a dir, en una zona de pas i de trànsit) en un punt amb clara presència d’aigua,[5] que podríem arribar a relacionar també amb l’advocació de la capella al sant màrtir i soldat, Romà. Tot i que no és un sant amb una presència molt destacada a Catalunya, és patró de capelles i ermites rurals del Pirineu de Lleida, Andorra o el nord de Girona. Aquest sant és invocat contra les possessions, les temptacions i contra les sequeres. En molts pobles de la península Ibèrica, Sant Romà es venera en relació amb les pluges i la benedicció dels rius i les fonts. El seu culte s’associa a les necessitats del camp i les collites, i en conseqüència, amb la protecció de les fonts d’aigua i la invocació de la pluja, com a bé necessari per a les bones collites i la fertilitat.
Fotografia més antiga coneguda de Sant Romà. Autoria desconeguda. Col·lecció del Catàleg Monumental del SCCM (CAT Arxiu General de la Diputació de Barcelona R.198008).
La capella, que és descrita el 1848 per Madoz[6] com a una ermita depenent de Santa Maria, era d’una sola nau rectangular amb la façana principal oberta amb portal adovellat i espitllera superior. Estava coberta a dues aigües per una teulada de teula àrab i una espadanya senzilla de dos cloquers. Per la imatge conservada de finals del segle XIX, sembla construïda amb un tipus de pedra petita revestida en algunes zones de calç. Es va construir en un terreny en desnivell, fet que va obligar a reforçar la seva façana principal amb dos contraforts.
Aquesta primera imatge coneguda de la capella, a banda de registrar l’estat de la capella a final del XIX, mostra dos elements curiosos a destacar. D’una banda, la presència de l’aigua a l’esquerra de la imatge, en forma de pou. I de l’altra, just al costat contrari, les restes d’una construcció enganxada per la banda sud-est de la capella. A l’Arxiu Diocesà de Barcelona es conserva un document molt rellevant per a la descripció de les parròquies abans de la Guerra Civil, es tracta de l’Elenchus de 1921,[7] que descriu la visita pastoral feta pel bisbe Ramon Guillamet i Coma l’any 1920, així com les respostes parroquials al seu qüestionari. Pel que fa a Sant Romà, hi ha dues dades de màxima rellevància. La primera ens diu que la construcció va ser reformada el segle XVI «según se desprende de la fecha 1555 que se lee en un medallón de la nave». És a dir, aquesta primera data ja estava inscrita d’alguna manera en una de les claus de volta de la qual no ha quedat més rastre que la inscripció escrita modernament.
La segona dada ens posa sobre la pista d’aquesta construcció adossada per la banda Sud-Est «la casa rectoral està construïda sobre el solar en que radicaba la casa del hermitaño. Según una relación que con el titulo de “Fincas rústicas y urbanes” hizo el párroco D. Joaquin Cardona, en fecha incierta (hubo de ser entre 1858 i 1865) declara que la casa hermita i pieza de tierra llamada “Ubaga de S. Romà” tiene por carga la celebración de siete misas…» És a dir, la capella efectivament disposava d’un ermitori o construcció senzilla a la banda sud sobre la qual, posteriorment, l’any 1911, es va construir la nova rectoria.
Fins aquest moment, la capella s’havia mantingut gairebé igual durant segles.
Orientació de la capella
1911
La segona data ens remet a 1911. Tal com s’ha indicat, a final del segle XIX l’estat de l’església parroquial de Santa Maria era ja força dolent i la dispersió de la població a la zona baixa del municipi feia cada cop més difícil la seva assistència als actes religiosos de la parròquia del castell. La distancia excessiva que separa la iglesia parroquial de la inmensa mayoria de los hogares de la feligresia, como también lo quebrado del terreno, dificultan en gran manera el establecimiento de dicha enseñanza en las condiciones que fueran de desear… […] Los medios de comunicación tan fáciles para conducir á los feligreses á las poblaciones vecinas, como difíciles para llegar á su propio templo parroquial, hacen que la concurrència sea ordinariamente poco numerosa […] Para el desarrollo de esta instrucción y aún para conservar toda la vida espiritual de la parroquia, considero de absoluta necesidad el traslado de la Iglesia parroquial á punto mas céntrico y menos montuoso. Estre trasllado se està gestionando con probabilidades de éxito, bien que tropezando con dificultades de órden económico, que espero quedarán solventadas con la gracia de Dios y la caridad de las persones pudientes».[8]
La baixa afluència de feligresos fa imprescindible el trasllat de la funció pastoral al pla i, en aquest cas, a l’única capella capaç d’albergar les funcions parroquials, la capella de Sant Romà. El tema comença a ser estudiat, com a mínim des de 1907 i es pot arribar a deduir que las personas pudientes feia referència als senyors de Sanromà, a partir d’una informació recollida en un document de l’arxiu parroquial elaborat amb motiu de la visita pastoral del bisbe auxiliar Mn. Joan-Enrich Vives i Sicília, on una de les mestres de Santa Maria, Emília Solé, diu M. Josep Sabater, que va fer un resum dels darrers anys, destacant com l’any 1911 es va traslladar l’església parroquial del castell a la plana. Els Srs. de Sanromà li oferiren la seva capella gòtica i Mn. Rosendo Lloses (1906-1916) amplià i construí la casa rectoral.
Sigui com sigui, finalment es decideix el trasllat de la parròquia a Sant Romà. Per això, s’inicia la primera gran transformació física de l’edifici. La capella, fins llavors amb només una nau de dos trams, és ampliada per la banda de la capçalera amb un fals transsepte i un nou presbiteri elevat. També es construeix, allà on havia estat l’ermitori, la nova rectoria (un edifici de dues plantes amb una sagristia amb accés directe des de l’església).
Les obres s’inauguren el 12 de juliol de 1911.[9] La imatge més propera a aquell moment correspon a una excursió feta pel Centre Excursionista de Catalunya el maig de 1913 en què fotografien el nou aspecte de l’església, ara ja sí, parroquial de Miralles.
Sant Romà, excursió de la secció fotogràfica del CEC a Miralles, 1913 (12 maig). Autors: Gabriel i Joan Roig i Font. Font: Arxiu Nacional de Catalunya[10] ANC1-1360-N-2054.
Només tenim una imatge parcial exterior, però es pot veure com la capella ha perdut la cadireta de les campanes (o més aviat sembla haver-se mogut al mig de la teulada, ja que la descripció de l’Elenchus de 1921 reporta que l’església disposa d’espadanya amb dues campanes en bon estat), i s’han construït unes escales a la banda de la façana principal per anivellar el terreny entre aquesta entrada i la nova zona de la rectoria; i encara es conserva part del revestiment de calç exterior. L’església es va allargar per la banda de l’altar, afegint-li la capçalera actual, incorporant capelles laterals a la zona del presbiteri i transformant la planta rectangular en una de creu llatina.
En paral·lel, se la dotà amb nova ornamentació, imatges i objectes de culte procedents de l’església vella del castell.[11] En aquest punt és important ressaltar que una part important del patrimoni moble de Santa Maria es traslladà a la nova parròquia, com així sembla deduir-se de la relació exhaustiva d’objectes de culte que es descriuen el 1921 a l’Elenchus, inclosa la documentació que contenia l’arxiu parroquial. De nou aquest document és la font més clara i propera a com es va vestir la capella a partir de llavors. Se sap que es van disposar de la següent manera sis altars traslladats des de l’església antiga, excepte el de Sant Romà, que era el propi de la capella:
- L’altar major de fusta gòtica sense daurar amb imatge de Santa Maria, de fusta, amb dues imatges laterals: a la banda de l’evangeli Sant Esteve, i a la banda de l’epístola, Sant Isidre. Beneït l’11 de juliol de 1911.
Retaule major de l’església de Sant Romà 1934 (abans de la seva desaparició). Autoria desconeguda. Col·lecció del Catàleg Monumental del SCCM (CAT Arxiu General de la Diputació de Barcelona R.198012)
- Del costat de l’epístola:
- L’altar del Sant Crist.[12]
- L’altar de la Puríssima Concepció amb una imatge només de cap, mans i peus, i la resta de roba, que s’acompanya, a l’esquerra, d’una imatge de Sant Josep només de cap i mans amb la resta de roba, i a la dreta, d’una de Santa Llúcia tota d’escultura.
- L’altar del Roser format per una taula i grada de fusta amb una imatge de fusta sencera.[13]
- Del costat de l’evangeli:
- L’altar de Sant Roc de fusta d’estil barroc amb imatge del sant, tot sencer de fusta, s’acompanya a l’esquerra d’una imatge de Sant Antoni de Pàdua i a la dreta per una imatge que el poble adora com a Sant Antoni Abat, però que és de Sant Magí.
- L’altar de Sant Romà màrtir, l’únic retaule que era propi de la capella abans de ser parròquia. Es tracta d’un retaule pintat que es podria datar a final del segle XV o principi del XVI, d’una qualitat artística modesta i decorat amb filigrana daurada ogival. Tenia un guardapols de filigrana i les armes de la casa de Cervelló. El retaule estava format per tretze compartiments: el central amb la imatge del sant, el central superior una Pietat; els tres de cada costat amb escenes de la vida del sant; i els cinc de la predel·la corresponen a Sant Abdó i Senén, Sant Sebastià, trofeus de la passió; Sant Roc i Sant Antoni Abad.
Hipòtesi de distribució dels altars dins l’església el 1921, a partir de la descripció de l’Elenchus. Autoria: Elaboració pròpia a partir de la descripció. OPC, Diputació de Barcelona.
L’església disposava d’un petit cor sobre la porta d’entrada i davant de l’altar major, i d’un púlpit fix de la banda de l’evangeli. La sagristia s’havia bastit dins del perímetre de la casa rectoral amb accés directe des del presbiteri. La casa rectoral estava en perfecte estat, però malgrat tenir poc temps (escassament 10 anys) ja necessitava un nou revestiment a la banda nord. Albergava l’arxiu parroquial[14] dins d’un armari del despatx que estava situat a la dreta de l’entrada de la casa.
1927
Tercera data, 1927. Només han passat setze anys des de la gran reforma i transformació de la capella de Sant Romà en la nova església parroquial de Miralles. En aquesta ocasió la documentació sobre aquesta intervenció és pràcticament inexistent. Només a través d’algunes fotografies datades entre 1925 i 1930 es pot observar el canvi produït en aquest moment que afecta principalment la façana. Com s’ha indicat, la reforma de l’església feia poc temps que s’havia executat i només la façana, i concretament el coronament, havia quedat deslluït. Així, doncs, es reprenen les obres amb l’aixecament d’una nova rematada superior amb aires orientalitzats. La façana s’eleva per sobre de la línia de la teulada de la nau de forma esglaonada fins a arribar al coronament allargat cobert amb una teulada petita i amb una llarga creu metàl·lica al mig. En el centre de la façana, i per sobre de l’espitllera medieval, es va obrir un òcul o rosassa central.
D’aquests anys es conserven diverses imatges però sense una data exacta. Sabem que totes són anteriors al 1936, moment en què comença un procés important de destrucció de l’església, però no hi ha datacions exactes que ens marquin quines obres estaven executades exactament aquell any 1927 escrit al sostre. Si es fa una comparació entre diferents imatges conservades d’aquells anys es pot descobrir que les obres van anar més enllà de la façana. Així, es veu perfectament una nova ampliació de l’església amb la construcció d’una nau lateral a la banda nord, connectada amb una capella a la zona del presbiteri.
Església de Sant Romà de Santa Maria de Miralles, c. 1925. Autoria desconeguda. Col·lecció del Catàleg Monumental del SCCM (CAT Arxiu General de la Diputació de Barcelona R.198010)
Una notícia del maig de 1931, fa una petita menció a aquesta transformació en la descripció que es fa de l’excursió que s’havia realitzat uns dies abans per part de la Congregació Mariana d’Igualada[15] quan diu: Acabada nostra visita al castell i als seus voltants, encaminàrem nostres passos vers Sant Romà on visitàrem la parroquial de Miralles, església molt formosa, la restauració assenyada de la qual li dóna un bonic caient.
Interiorment, és probable que mantingués l’aspecte que li havien donat les obres d’ampliació pocs anys abans, amb el nou presbiteri elevat i una finestra bipartida neogòtica al mig del mur de la capçalera.
Església i casa rectoral de Santa Maria de Miralles, c. 1930. Autoria desconeguda. Col·lecció del Catàleg Monumental del SCCM (CAT Arxiu General de la Diputació de Barcelona R.198063)
1984
La darrera data inscrita a la volta ens trasllada gairebé seixanta anys endavant. El més probable és que faci referència a una darrera intervenció, però lamentablement fins ara no s’ha pogut localitzar cap projecte concret en aquests anys, ni a l’arxiu parroquial ni al Diocesà de Barcelona. Creiem que corresponen a aquest moment, els treballs de reparació i pintura interior de l’església, que encaixarien amb la documentació de l’arxiu parroquial d’unes factures de la casa Francesc Lluch i Pons de pintura i estucat.[16] És probable que es prengués la decisió de pintar de verd l’església en aquest moment i la de recuperar la decoració estucada de creus que recorria els laterals baixos de l’església, afegint les quatre dates que consten a la segona volta.
Pel que fa a la casa rectoral, fins a l’any 1972 hi va viure Mn. Daniel Canals. Després de la seva mort, la casa va restar tancada i amb els anys, va acusar un cert abandonament fins que es va resoldre amb la seva rehabilitació per esdevenir habitatge. L’edifici que veiem avui també ha sofert alguns canvis al llarg del temps. Les obertures de la façana es van modificar, creiem que als anys setanta, transformant la porta d’entrada (originalment en forma d’arc que donava accés a un vestíbul obert) i les balconeres del primer pis simètriques amb decoració superior en forma d’arc conopial, en obertures més grans amb tancament en arc.
Aspecte exterior de l’església de Sant Romà, 1974. Autor: Josep Bou Farreras. Font: Arxiu Comarcal de l’Anoia (AFMI06804).
Fins aquí hem intentat explicar la raó de les quatre dates inscrites al sostre de Sant Romà que podem imaginar com aquelles que algú va considerar com les més rellevants de la seva història. Podríem acabar aquest text aquí, si no fos perquè entre les dues darreres dates (1927 i 1984) aquest temple va protagonitzar probablement el procés de transformació més important i traumàtic de tota la seva història. Per què, llavors, no es va recollir cap data corresponent a aquest període? No ho sabem, i potser no ho sabrem mai, però en qualsevol cas, que serveixi aquest article com a cinquena inscripció de Sant Romà.
Guerra Civil i la postguerra
Els fets viscuts entre els anys trenta i vuitanta van determinar clarament l’aspecte de l’església parroquial en l’actualitat. Després d’aquelles intervencions dels anys vint que van afectar la façana principal i l’ampliació de la nau lateral nord, la fàbrica de l’església probablement s’havia mantingut sense gaires canvis fins al 23 de juliol de 1936.
La documentació d’aquells anys ens parla del saqueig i la crema de l’església que va començar aquell dia i es va allargar durant mesos, i que va comportar dues conseqüències greus. Per una banda, la desaparició del patrimoni moble medieval que havia estat traslladat des de l’església romànica de Santa Maria de Miralles, atès que el conjunt d’altars, retaules, objectes de culte i ornaments van ser cremats o destruïts totalment. Fins aquell moment l’església també havia disposat de quatre campanes (dues de grans i dues de petites)[17] que també van desaparèixer juntament amb l’arxiu que, custodiat fins llavors al despatx parroquial, es va perdre parcialment.
Per altra banda, es van modificar els usos i espais de l’església fins al punt de ser descrita en diferents documents com desfigurada. Un dels documents principals per conèixer els fets i l’estat de la parròquia és la Causa General, on es dona detall de la crema de l’església i de les modificacions posteriors.[18]
La informació continguda a la Causa General es completa també amb la descripció, feta el 16 de maig de 1940 dels fets ocorreguts durant els anys de la guerra que es detalla a la Relación de los hecho ocurridos con motivo de la guerra determinada por el levantamiento cívico-militar de 18 de julio de 1936, que es conserva a l’Arxiu Diocesà de Barcelona.[19] El document informa de la formació de comitès revolucionaris formats per gent del poble i d’altres homes procedents d’Igualada, responsables de la destrucció de l’església i la crema d’imatges la tarda del dia 23 de juliol de 1936, mentre que uns dies després es procedí a cremar la imatge de la Mare de Déu, i un any més tard, a la desaparició de la resta d’imatges i altars.
L’església va perdre tots els signes externs religiosos i va ser dedicada a diferents usos…
La primera mitad, separada de la otra por un tabiques, fue destinada a escuela abriendo en ella dos grandes ventanas y otras dos pequeñas; la otra mitad a carniceria, tocineria, carboneria y venta de comestibles, abriendo en ella un portal que comunicava al exterior.
Respecte a la rectoria, va passar a ser la casa d’una família de carboners durant més d’un any i posteriorment va ser ocupada per l’alcalde fins al final de la guerra, a més de ser utilitzada com a magatzem de blat.
Sant Romà deixa de ser una església i perd tots els signes externs religiosos.[20] A través d’una col·lecció interessant de fotografies dels anys trenta i quaranta, conservades en diferents arxius, es pot descobrir l’enorme transformació de la capella de Sant Romà. Exteriorment, desapareix la façana orientalitzant, el portal adovellat, l’espitllera i l’òcul, així com l’espadanya, les campanes i les creus. Per la banda de la capçalera se cega la finestra bipartida neogòtica. Res exteriorment fa pensar que a dins, l’edifici conserva encara una capella gòtica. Interiorment, sabem que es compartimenta l’espai per albergar nous usos com una nova escola o una carnisseria/cansaladeria, fet que obliga a obrir també nous accessos exteriors.
Les descripcions contingudes a la documentació d’aquest moment no deixen de tenir un cert dramatisme, producte, d’una banda, dels greus fets ocorreguts i de l’altra, del punt de vista dels productors d’aquesta documentació. Sens dubte, es tracta d’una visió poc objectiva, però, en qualsevol cas, tampoc es pot negar la magnitud de la transformació de l’edifici.
Estat de l’església després de les obres, 1940. Autoria desconeguda. Col·lecció del Catàleg Monumental del SCCM (CAT Arxiu General de la Diputació de Barcelona R.198014).
El final de la Guerra Civil significa el començament d’un camí de restitució de l’església de Sant Romà de nou com a parròquia de Miralles. Aquesta empresa de recuperació la lidera qui fins llavors havia estat el rector de la parròquia, Mn. Daniel Canals. Així, l’any 1940 s’hi intervé puntualment per restaurar-hi el culte, improvisant un primer altar i reconstruint l’altar de la Mare de Déu dels Dolors. A partir de 1942 es van succeint les obres, que van ser encomanades a l’arquitecte José Brugal i Fortuny.[21] Els esforços per tornar a tenir un aspecte d’edifici religiós s’orienten a reproduir el seu aspecte anterior, però la realitat era que la majoria dels elements arquitectònics més significatius havien desaparegut i eren irrecuperables, com el portal o l’espitllera de la façana principal.
A les actes municipals de l’Ajuntament de Santa Maria de Miralles d’aquells anys es conserven algunes referències de recol·lectes de diners per a les obres de l’església, en són dos exemples, la decisió consistorial del 17 d’agost de 1939 de vendre entre els veïns uns sacs de blat i pèsols apareguts a la casa consistorial,[22] o la del 15 de març de 1941 quan s’acorda fer un donatiu de 1.000 pessetes al mossèn.[23]
Entre 1945 i 1947 continuen les transformacions.[24] En aquest període, les obres a la façana de l’església intenten retornar l’aspecte exterior que havia perdut durant la guerra. Així, la façana recupera de nou el portal adovellat i la espitllera[25] amb un format modern, a més d’una nova remada superior a dues aigües, coronada amb una creu metàl·lica. Es col·loca també una nova espadanya de dues campanes, allí on havia estat l’antiga, i en els següents anys es nota un recreixement de nous espais adossats a la banda nord de l’església, fins i tot per contenir un garatge, com mostra una imatge de l’arxiu Gavín.[26]
A poc a poc, l’església torna a adoptar una fisonomia més o menys recognoscible i semblant al seu aspecte anterior, tot i que completament nova i, es podria dir, amb un resultat forçat en un intent de recuperar una estètica medieval sense aconseguir-ho. Dels anys posteriors es conserven les descripcions dels qüestionaris que regularment es feien per conèixer l’estat de les esglésies i per ells sabem que l’any 1953[27] Sant Romà era descrita com totalment reconstruïda.
Malgrat aquesta progressiva reconstrucció, l’altar major continuava en un estat de “provisionalitat” iniciat després de la Guerra, que s’allargava massa. No va ser fins a l’any 1956 que es va dissenyar la nova capella i altar major que es pot veure avui,[28] signat pel taller de Miquel Llacuna d’Igualada i, dos anys després, s’encarregà la imatge actual de Sant Romà a l’escultor Carulla.
Conclusions
La història contemporània de l’església de Sant Romà és la història d’una part important del patrimoni eclesiàstic dispers del territori català. Elements patrimonials centrals dins la vida de la comunitat local en la qual van ser construïts al llarg de segles, que en pocs anys es veuen remoguts per esdeveniments traumàtics fins al punt de transformar aquests referents i la seva interpretació. La successió de criteris d’intervenció, de construcció, de desconstrucció i de reconstrucció han estat tan variats com èpoques ha viscut la història del patrimoni. Estem davant de les diferents visions sobre els usos, les necessitats i les formes de fer que han donat a cada època la seva interpretació de com havia de ser el referent religiós del territori. Una història que ha quedat gravada, parcialment, a la volta de Sant Romà.
Notes
[1] El conjunt de Sant Romà va ser declarat BCIL per Acord del Ple del Consell Comarcal de l’Anoia de 25 de març de 2025 (número de registre 17255-I).
[2] MENÉNDEZ, F. Xavier. (2014). Església de Sant Romà. Mapes de Patrimoni Cultural. Des de https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-roma
[3] RIBA GABARRÓ, Josep. (1991). Història de les comarques de Catalunya, Anoia, 2, Parcir Edicions Selectes, Manresa, 209-219.
[4] MADOZ IBÁÑEZ, Pascual. (s.d.). Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar.
[5] A la banda nord de la capella es documenta la presència d’una mina d’aigua ja des de les primeres imatges conservades. Avui dia, es pot constatar l’existència de la mina a través del registre d’un pou.
[6] DICCIONARIO MADOZ. (2019). Miralles de Carme. Des de https://www.diccionariomadoz.com/miralles-de-carme/Barcelona/
[7] Es tracta d’una subsèrie de Visites Pastorals. És una visita pastoral molt extensa que va anunciar el bisbe Ramon Guillamet i Coma en un edicte publicat al Butlletí Oficial del Bisbat de Barcelona el 15 de desembre de 1920. Les respostes es van anar rebent al llarg de 1921. La de Santa Maria de Miralles es troba al vol E16, p. 121-126v.
[8] Informe sobre la Enseñanza Catequística en la parroquia de Santa Maria de Miralles, arciprestazgo de Piera, 26 desembre 1907. Arxiu Diocesà de Barcelona, Caixa 511. Santa Maria de Miralles, doc. 52.
[9] Carta del rector Mn. Rosend Llosas al Director de la Junta Diocesana d’Acció Catòlica resumint les accions portades a terme aquell any. Arxiu Diocesà de Barcelona, Caixa 511. Santa Maria de Miralles, doc. 151.
[10] Arxiu Nacional de Catalunya. (2023). Façana de l‘església de Sant Romà de Miralles. Des de https://arxiusenlinia.cultura.gencat.cat/#/cercabasica/detallunitat/ANC1-1360-N-2054
[11] Arxiu Nacional de Catalunya. (2023). Creu procesional de Sant Romà. Des de https://arxiusenlinia.cultura.gencat.cat/#/cercabasica/detallunitat/ANC1-1360-N-2055.
[12] El Sant Crist de Miralles era una obra de qualitat feta al segle XVII pel Mestre Perelló i amb una gran devoció local. Lo Sant Crist de Miralles. (1922). Catalana: revista setmanal, 112, 70. Des de https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/publicaciones/verNumero.do?idNumero=9911
[13] El retaule de la Mare de Déu del Roser havia estat pintat pel monjo francès del monestir de la Mare de Déu de la Murtra, juntament amb altres objectes. Lo Sant Crist de Miralles. (1922) Catalana: revista setmanal, 112, 70. Des de https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/publicaciones/verNumero.do?idNumero=9911
[14] A l’Arxiu Diocesà de Barcelona es conserven diferents inventaris del segle XIX i XX de l’arxiu parroquial de Santa Maria de Miralles que documenten el contingut abans de la seva parcial destrucció als anys 30.
[15] Excursió a la Font d’Armúnia. (1931). Congregació Mariana d’Igualada, 2, 2. Des de
https://trencadis.diba.cat/dem/catalog/details/diba12910/document_list?&doc=135305&page=&query=
[16] Factures corresponents al material i la mà d’obra amb data 17-12-1984, Arxiu parroquial de Santa Maria de Miralles.
[17] La més gran portava la data 1454 amb dues imatges de la Mare de Déu i Sant Miquel; la segona era de 1505 i dues imatges iguals a la primera; la tercera i la quarta portaven l’any 1707. Arxiu Diocesà de Barcelona, caixa 511 Santa Maria de Miralles.
[18] Ofici de l’alcalde de 1941: En la Iglesia de esta localidad, solo quemaron las imágenes y aun turbas venidas de fuera, lo hicieron, https://pares.mcu.es/ParesBusquedas20/catalogo/show/3903328?nm
[19] Arxiu Diocesà de Barcelona, caixa 511 Santa Maria de Miralles, doc. 250.
[20] Pieza décima de Barcelona. Persecución religiosa, Archivo Histórico Nacional, Signatura FC-CAUSA GENERAL, 1675, Exp.3, 1942-43 Des de https://pares.mcu.es/ParesBusquedas20/catalogo/show/5955370?nm
[21] Josep Brugal i Fortuny (Vilafranca del Penedès 1911- Barcelona 1999). Va ser alumne d’Adolf Florensa, tenia despatx a Barcelona i va treballar força a la zona de Vilafranca, i posteriorment, a Andorra i la Seu d’Urgell, d’on va ser arquitecte municipal Microsoft Word – Josep Brugal a AND (enricdilme.com) FONT, Àngel (2008). Lluís Brugal i Feliu, Lluís Brugal i Monsarro, Testimonios para la Historia Editora. Des de https://www.testimoniosparalahistoria.com/entrevista/lluis-brugal-i-feliu-lluis-brugal-i-monsarro/
[22] Libro de actas. Años 1939-1940-1941 y parte de 1942, folio 8v. Arxiu Municipal de Santa Maria de Miralles.
[23] Libro de actas. Años 1939-1940-1941 y parte de 1942, folio 37v. Arxiu Municipal de Santa Maria de Miralles.
[24] El 1945 es beneeix una nova campana, que s’havia adquirit mitjançant donatius dels feligresos, essent padrins Josep Alemany Ventosa i la seva dona Francisca Torrens Balmas; i el 1946 es col·loquen nous vitralls.
[25] Sabem que l’espitllera va ser col·locada de nou l’any 1944 (juntament amb les escales i l’arrebossat exterior de la façana) segons un altre document conservat a l’arxiu parroquial amb data 10 de gener de 1945 en el que s’indica que aquestes obres van ser finançades pels propietaris, Josep Alemany Ventosa i la seva dona Francesca Torrens Balmas de Alemany.
[26] GAVÍN, Josep M. (1984). Inventari d’esglésies. Arxiu Gavín. 16, Anoia, 199.
[27] Redacció de la Guia de la Iglesia en España, Arxiu Diocesà de Barcelona, caixa 511 Santa Maria de Miralles, doc. 64.
[28] Projecte de disseny de l’altar major (1956) i imatge de Sant Romà (1958). Arxiu Diocesà de Barcelona, caixa 511 Santa Maria de Miralles, doc. 69.
Ana Requejo
Doctora en Història de l’art i museòloga.
Treballo des de fa 25 anys dedicada al patrimoni, els museus i la cultura. Primer, al camp de la recerca científica elaborant la tesi doctoral sobre museus eclesiàstics (2000-2004) i posteriorment dins del camp de la didàctica de les ciències socials en diferents empreses (2004-2007) així com a freelance en tasques de documentació i elaboració de projectes patrimonials.
Al llarg de 12 anys vaig ser cap de projectes culturals al Laboratori de Cultura i Turisme de la Fundació Barcelona Media (2007-2015) i de la Fundació Eurecat-Centre Tecnològic de Catalunya (2015-2019), desenvolupant projectes culturals nacionals i internacionals.
Actualment, formo part de l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona com a tècnica superior de patrimoni.
