L’exposició de belles arts, l’any 1907 a Igualada

Coincidint amb la Festa Major de l’any 1907, a l’Ateneu Igualadí es va organitzar una exposició d’art anomenada Exposició de Belles Arts. El promotor d’aquesta mostra va ser l’igualadí Pere Borràs Estruch,^[1] un empresari que va impulsar moltes de les activitats culturals de la Igualada d’aquella època.

Segurament la idea d’aquesta mostra va sorgir per mimesi de la que s’havia fet a Barcelona durant el mes d’abril d’aquell mateix any, anomenada Exposición Internacional de Bellas Artes e Industrias Artísticas.

Els primers contactes per a l’exposició es comencen a fer, probablement, el mes d’abril, ja que a principis de maig Pere Borràs Estruch rep una carta de Ricard Urgell Carreras dient-li que ha parlat del tema amb els artistes Joan Brull Vinyoles, Antoni Ros Güell, Aureli Tolosa Alsina, Lluís Graner Arrufí i Modest Urgell Inglada. Uns dies més tard, el mateix Ricard Urgell, li torna a escriure demanant una carta de presentació «que’m reconegui com delegat del [esdeveniment] Igualadí».^[2]

Com es va organitzar?

Qui era Ricard Urgell Carreras i quin paper tenia en l’organització d’aquesta exposició? Ricard Urgell i Carreras és un pintor, fill de Modest Urgell Inglada. Estudia a la Llotja. Exposa a Barcelona, Madrid, Brussel·les, etc. Té un estil realista. A Barcelona està vinculat, com la majoria de pintors de l’època, a la Sala Parés.

Aquest pintor va actuar d’intermediari —el que avui en diríem un comissari— entre la majoria dels pintors que van venir a exposar, encara que no tots. Exerceix les funcions de representant i treballa des de la Sala Parés de Barcelona. En una carta del 26 de juliol, explica com estan embalats els quadres i que ja es poden passar a recollir: «Una caixa grand d’en Galofre Oller. 1 caixa d’els de Terrassa. 1 caixa dels Urgells y 2 caixas que contenen cuadros d’en Graner, Brull, Tolosa, Galofré Oller, Soler de las Casas, Oliver, Puig, R. Romero, Martí, Tamburini, R. Urgell y M. Urgell, Galvey, Ros Guell, R. Casas, en Rusiñol n’os trova a Barcelona. Total 5 caixas.»^[3]

De totes maneres, Pere Borràs Estruch, per la seva banda, també havia fet altres contactes: amb els Berga —pare i fill—, Joaquim Vancells Vieta, Antoni Bardinas Escudé, etc. També amb artistes locals com Gaspar Camps Junyent, que finalment no hi va exposar, i Josep Campeny Santamaria. A més, havia demanat a Pau Salvat Espasa, que en aquell moment era l’arquitecte municipal, que li deixés alguns quadres de la seva propietat o propietat de l’Editorial Salvat, que ell mateix dirigia. Els quadres que Pau Salvat deixa són obra de Carles Vázquez Úbeda, Alexandre de Riquer Ynglada, Adrià Gual Queralt, Manuel Feliu de Lemus, Cecili Pla Gallardo, Enric Martínez Cubells Ruiz, Josep Triadó Bergés i un d’ell mateix.^[4]

Qui hi exposa?

La nòmina, doncs, d’artistes que hi van exposar va ser bastant extensa; un total de trenta-tres dibuixants o pintors, dos escultors i un expositor en l’apartat d’art industrial.

Dibuixants i pintors: Antoni Badrinas Escudé (4 quadres), Josep Berga Boix (1), Josep Berga Boada (3), Pere Borràs Estruch (4), Joan Brull Vinyoles (2), Domingo Carles (3), Ramon Casas Carbó (4), Manuel Feliu de Lemus (2), Francisco Galofré Oller (3), Enric Galvey Garcia (1), Josep de Martí Garcés de Marcilla (3), Lluís Graner Arrufí (2), Adrià Gual Queralt (2), Enric Martínez Cubells Ruiz (2), Manuel Moliné Muns (1), M. Oliver (4), Cecili Pla Gallardo (1), Bonaventura Puig Perucho (3), Alexandre de Riquer Ynglada (2), J. Roig Soler (1), Ricard Romero (1), Antoni Ros Güell (5), Pau Salvat Espasa (1), Jaume Serra Aleu (9), S. Serra (1), Ernest Soler de las Casas (3), Josep M. Tamburini Dalmau (2), Aureli Tolosa Alsina (8), Josep Triadó Bergés (1), Ricart Urgell Carreras (5), Modest Urgell Inglada (3), Joaquim Vancells Vieta (1), Carles Vázquez Úbeda (1). En total, noranta-dos quadres.

Escultors: Josep Berga Boada (4 escultures),^[5] Josep Campeny Santamaria (6). En total, deu escultures.

Art industrial: Sanmarti i Marquet (1 peça, reproducció d’una escultura de Josep Campeny).

En total s’hi van exposar cent tres peces.

L’exposició

L’exposició es presentava com «una manifestació d’art en la que s’ha aconseguit hi concorri la plana major d’artistes pintors i esculptors de Catalunya»;^[6] a la vegada, per tal de captar públic i afavorir la venda, s’organitzava paral·lelament una «tómbola en benefici dels pobres».^[7]

Programa de l’exposició (ACAN)

Les notes que trobem en la premsa anteriors a l’exposició són laudatòries i volen propiciar certa expectativa. Així, el setmanari Pàtria^[8] deia: «Es molt d’alabar l’iniciativa presa en aquesta ciutat pera dur á terme dintre de poc una exposició d’art ahont per primera vegada s’ens comensi á servir una petita pro sincera mostra de les arts pictòriques y plàstiques y poguém assaborir dintre de casa mateix els fruits excullits en aquelles arts ofereixen gentilment arreu del mon culte y civilitzat.»

Un cop feta l’exposició trobem poca informació. Encara que va tenir el suport dels estaments oficials —recordem que l’Ajuntament hi va comprar uns quadres—, dins el consistori municipal hi havia detractors. En la sessió del Ple municipal del 8 d’agost de 1907,^[9] es va proposar la compra d’uns quadres per ajudar a l’organització de l’exposició vist que era «un hecho de suma trascendencia» i també vist que es faria una «tómbola que en beneficio de los pobres» que, com ja hem dit, es feia dins la mateixa exposició.

No tots els regidors de l’Ajuntament hi estaven a favor. En la mateixa sessió, el regidor Josep Bausili va manifestar el seu desacord dient que si es comprava cap obra a aquesta exposició també caldria comprar-ne quan altres associacions organitzessin actes similars, i ho va expressar de la manera següent: «[l’Ajuntament] quedaría moralmente obligado á subvencionar á otras sociedades, en las que, como las tituladas Papallona y Araña, tienen proyectado hacer exposiciones de clavos ó llaves y cerámica; que el Centro Católico celebra fastuosamente el XXV aniversario de su fundación y que gastaría mucho en la celebración de festejos, sin que pida subvención alguna, y que, si las pidiera como podrían solicitarla las demás sociedades citadas, es más que probable que el Ayuntamiento, por falta de fondos, no pudiera atenderlas. Dijo además, que la Exposición de l’Ateneo no tendrá el carácter público que se promete, porque, basta, para que no lo sea, la voluntad de un hombre solo; que la cantidad pedida se invertirá, a su entender, para cubrir gastos de transportes y de más de las obras; que éstas no tendrán ninguna importancia ni valdrán la pena de ser visitadas, y que si tan interés hay para hacer ganar algo á los pintores podría llamárseles para pintar puertas y regaderas de la Casa Capitular.»^[10] De totes maneres, l’Ajuntament va aprovar comprar-hi quadres per un valor de 300 ptes.

El resultat de l’exposició

Ens podem preguntar, doncs, si realment es van vendre quadres en aquesta exposició. Sembla ser que, a part dels quatre que va comprar l’Ajuntament, no es va vendre cap més quadre.^[11] De totes maneres, cal pensar que Pere Borrás Estruch ja devia pensar que això podia passar i, com ja s’ha dit, paral·lelament a l’exposició, va organitzar una tómbola o rifa, els premis de la qual no eren diners en efectiu, sinó que, amb la quantitat del premi, s’havia d’adquirir obres de l’exposició.

A la tómbola es van establir vuit premis que anaven entre 500 ptes. per al primer premi a 50 ptes. per al vuitè. Cal dir que la venda de bitllets sí que va ser productiva, ja que si mirem el resultat del sorteig, el segon premi el va treure el bitllet núm. 4702,^[12] però no sabem quants se’n van vendre realment.

Els premiats en la tómbola van escollir quadres i escultures de Josep Berga Boada, Domingo Carles, Bonaventura Puig Perucho, Antoni Ros i Güell, Ernest Soler de las Casas, Aureli Tolosa Alsina, Modest Urgell Inglada, Ricart Urgell Carreras, Josep Campeny Santamaria i l’empresa Sanmartí i Marquet.

L’Ajuntament es va quedar quatre quadres: dos de Modest Urgell Inglada, un de Josep Berga i Boix i un d’Ernest Soler de las Cases. Avui, d’aquests quatre quadres encara se’n conserven dos en els fons del Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia: el de Modest Urgell Inglada, titulat Sol del matí, i el de Josep Berga i Boix, titulat Pla d’Olot pel setembre.

En total es van vendre vint quadres per mitjà de la tómbola i quatre a l’Ajuntament. Si restem els quadres deixats per a l’exposició de l’Editorial Salvat i del mateix Pau Salvat, el total dels quadres posats a la venda eren noranta-cinc, per tant, els vint-i-quatre quadres venuts representen un 25,3 % del total.

L’artista que va vendre més va ser Aureli Tolosa Alsina, que, dels vuit quadres que va exposar, en va vendre quatre. El va seguir Ricart Urgell Carreras, que dels cinc quadres en va vendre tres, i també en van vendre tres Ernest Soler de las Cases i Domingo Carles Rosich, respectivament. Artistes molt lligats a les influències de l’escola d’Olot i de l’entorn de la Sala Parés de Barcelona.

Final

És clar, doncs, que Pere Borràs Estruch va ser agosarat en organitzar aquesta exposició i en pensar que Igualada respondria a la seva proposta. Va oferir a la ciutat la possibilitat de ser la primera de fora de Barcelona on s’organitzava una exposició del nivell de les que es veien a la capital de Catalunya. Tot i així, pel que podem llegir en una carta que li van dirigir a El Igualadino,^[13] la ciutat no va respondre. La carta, tot i lloar els artistes i les seves obres, acaba dient: «Sé qu’els igualadins no han respost d’una manera com cal, corresponent a l’obsequi y galanteria dels pintors qu’han proporcionat llurs obres per fer una manifestació de cultura qu’honra altament á Igualada y en particular als seus iniciadors. Em dols moltíssim el concepte que se n’haurán format de nosaltres, no retribuint materialment les classes adinerades nostra obra.»

Històricament, però, l’exposició va marcar una fita, i avui l’hem de veure com una aportació important en l’evolució cultural de la ciutat.

---

^[1] Pere Borràs Estruch i Estruch (Igualada, 1887-1953). Activista cultural i comerciant, era copropietari de l’empresa Valls i Borràs. Va tenir una intensa vida ciutadana, ja que participà en moltes iniciatives, tant de caràcter empresarial com cultural. Va ser redactor de diversos periòdics i va participar en juntes d’entitats culturals. En el període modernista, va desenvolupar una extensa activitat artística i va fer nombroses capçaleres de periòdics, escuts per a entitats i empreses com el de l’Ateneu Igualadí.

^[2] Carta de Ricart Urgell Carreras a Pere Borràs Estruch (Barcelona, 4 juliol de 1907).

^[3] Carta de Ricart Urgell Carreras a Pere Borràs Estruch (Barcelona, 16 juliol de 1907).

^[4] Carta de Pau Salvat a Pere Borràs Estruch (Barcelona, circa agost).

^[5] Josep Berga Boada està comptabilitzat dues vegades, ja que va exposar pintures i escultures.

^[6] Extret de la presentació que es va fer al catàleg (ACAN, petit imprès).

^[7] Extret de la presentació que es va fer al catàleg (ACAN, petit imprès).

^[8] Montaner, «Projecte d’una exposició de belles arts», Pàtria, núm. 62, p. 2 (Igualada, 28 de juny de 1907).

^[9] Llibre d’actes 1183 (del 7 de juliol de 1906 al 14 d’abril de 1908), p. 125-127 (ACAN-AMI).

^[10] Llibre d’actes 1183 (del 7 de juliol de 1906 al 14 d’abril de 1908), p. 125-127 (ACAN-AMI).

^[11] En la documentació de l’exposició que es conserva en el fons de Pere Borràs Estruch i Estruch sols hi ha els rebuts dels quadres comprats per l’Ajuntament i els dels que es van comprar mitjançant la tómbola.

^[12] Document on hi ha la relació de premis de la tómbola i els quadres que es van quedar: 1r. premi, 500 ptes., per al núm. 1048: Domingo Ferrer; 2n. premi, 250 ptes., per al núm. 4702: Domingo Carles Rosich; 3r. premi, 150 ptes., per al núm. 4213: Josep Ortínez; 4rt. premi, 100 ptes., per al núm. 4168 (no hi diu qui el va treure); 5è. premi, 100 ptes., per al núm. 2366: A. Cabané; 6è. premi, 100 ptes., per al núm. 964: Joan Boyer; 7è. premi, 50 ptes., per al núm. 3887: Josep Mestres Vidal, i 8è premi, 50 ptes., per al núm. 940 (no hi diu qui el va treure).

^[13] Joseph Segarrés, «D’Art», El Igualadino, núm. 171, p. 2-3 (Igualada, 15 de setembre de 1907).

Pau Llacuna Ortínez (Igualada, 1952). És historiador de l’art, gestor i creador cultural. Ha publicat treballs sobre gestió cultural i també ha escrit publicacions d’història i d’art d’Igualada, entre les quals: Miquel Llacuna i Alemany. La recerca del traç. 1915-1967 i El modernisme a Igualada. És membre fundador de la Revista d’Igualada i és coordinador de la Revista d’Igualada en línia.