Les llevadores en terme del Castell de Claramunt. Segle XVI
Marta Bartrolí Romeu
Consideracions prèvies
Aquest estudi pren com a base objectiva d’informació el llibre de baptismes de la Pobla de Claramunt i sufragànies (1573-1618), el llibre d’òbits (1573-1618), manuals notarials custodiats a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic (ABEV) i els llibres d’Esposalles del Deganat de Piera (1572-1578), de l’Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. L’anàlisi que se’n fa abasta uns pocs anys a cavall dels segles XVI i XVII, de 1592 a 1602, únic període d’aquesta època en què els rectors van deixar consignat, a cada partida de baptisme, el nom de la llevadora, si aquesta havia assistit al part. És obvi que no estem parlant de les primeres llevadores sinó de les primeres de les quals tenim notícia escrita, en terme de castell de Claramunt.
Fins al segle XX, tots els naixements tenien lloc a casa i no tots els parts comptaven amb la presència d’una llevadora. Durant la dècada estudiada, es van batejar un total de 452 criatures, nascudes a la Pobla, Vilanova del Camí, Vilanova d’Espoia, Carme i Orpí. Dels parts consignats, 114 (21%) van tenir l’assistència de llevadora. Això ens ha permès, d’una banda, conèixer les dones que es dedicaven a aquest ofici a les nostres contrades i les seves àrees d’influència, i de l’altra, posar en evidència que poc nombre de dones donaven a llum amb ajuda «especialitzada».
Una altra qüestió rellevant fa referència a la identificació de les nostres protagonistes, ja que, a partir del matrimoni (segles XVI i XVII), la muller perdia el seu cognom i prenia feminitzat el del marit, per exemple, Joana Messeguera era l’esposa de Messeguer. Això significa que esbossar la biografia de cada llevadora comporta una recerca exhaustiva per esbrinar com es deia de soltera i de qui era filla, cosa que no es pot aconseguir en tots els casos. A més, en una societat patrilineal com aquella, molts documents es limiten a citar el nom del pare, només, i cal refer genealògicament les famílies per acabar deduint qui era qui.
Per acabar, una darrera consideració que cal tenir en compte és referent al període de repressió de les bruixes que sembla haver-se produït entre 1595 i 1615 a Catalunya. El fet és que, a mesura que ens apropem al canvi de segle, les anotacions sobre llevadores van minvant de manera dràstica. Ens hauríem de preguntar si, atesa la fina línia entre llevadora i bruixa, les famílies van optar per no confessar al rector quina dona havia ajudat en el part per por a la Inquisició o bé si les llevadores van deixar de treballar, cosa aquesta última que veiem molt improbable.
Primsenyar un nadó: el control de l’església
Per exercir com a llevadora, una dona necessitava l’autorització explícita del rector de la parròquia, fet que mostra la importància cabdal de l’Església en la regulació quasi completa de la vida de la societat, sobretot considerant que, en circumstàncies greus caldria saber administrar el sagrament del baptisme, en parts prematurs o bé si el nadó es trobava en perill de mort imminent. Era l’anomenat «baptisme de necessitat» que es feia on la partera paria. El sacerdot tenia preferència per a primsenyar, seguit dels homes (familiars o no) i, en tercer lloc, requeia sobre la llevadora la responsabilitat de dur-lo a terme. Per això, l’església procurava per tots els mitjans ensenyar a les llevadores l’acte i la forma de batejar perquè, al capdavall, el part era, essencialment, reservat a les dones. L’aigua baptismal es tirava al cap quan això era possible i si no sobre qualsevol altra part del cos. Si el nadó sobrevivia, se celebrava el bateig solemne a l’església, seguint tots els rituals.
El bateig era un sagrament tan important que era prohibit donar sepultura a cap dona embarassada que hagués mort sense que abans no se li hagués practicat la cesària, a fi de poder batejar el fetus, si presentava un mínim senyal de vida. Pel que fa a l’avortament voluntari, totalment prohibit i condemnat per l’Església, la llevadora podia ser encausada i punida.
El primer primsenyament del qual tenim testimoni escrit data de 1574 quan un nadó fill de Jaume Punyet i la seva muller Joana és batejat i mor a la casa de les Figueres (la Pobla) on neix.
Elles, qui eren?
La primera menció de l’activitat d’una llevadora, en terme de Claramunt, recula a 1592 i apareix en el 2n llibre de baptismes on, a la partida, el rector fa constar el nom de la llevadora present al naixement i al «bateig de necessitat». La importància no s’atorga a l’assistència sinó al fet d’haver impartit un sagrament. El treball de la llevadora, per tant, passa a constar ja com una especialització, per a la qual cal posseir uns coneixements de caràcter religiós, més que no pas de tipus sanitari. És una comare que coneix perfectament com i quan cal batejar un nadó. Anys després, al segle XVIII, constarà com a llevadora autoritzada o llevadora aprovada.
La formació d’aquestes dones dels segles XVI i XVII no podia ser altra que la que, de manera empírica, podien obtenir treballant, observant i aprenent al costat d’una precursora experimentada. L’adquisició dels coneixements i l’expertesa necessaris, en dones forçosament illetrades, venia doncs de la pràctica. En el cas de les llevadores d’aquest estudi, podem afirmar que la transmissió de la destresa era per vincle familiar: de mare a filla, de tia a neboda. Per exemple, Lluïsa Fàbregas, de Vilanova del Camí, ensenya l’ofici a la seva filla Jerònima, coneguda com a Jerònima Pagesa a partir del seu matrimoni amb Francesc Pagès. A la Pobla, Constança Parera educarà la seva neboda Àngela que arribarà a ser la llevadora més sol·licitada, coneguda com na Fossalba per ser la muller de Miquel Fossalba, pagès.
No totes les protagonistes d’aquests deu anys, apareixen en el requadre perquè hem obviat aquelles que consten com a llevadores en tres o menys ocasions, atès que la seva presència residual podria ser circumstancial o una mostra que no es dedicaven a l’ofici (per exemple: Jaumeta Martina a Mediona, na Vendrella a Espoia o l’Àngela Enrica a Igualada, etc.)
| Parròquia | Llevadores | ||
| La Pobla de Claramunt | Constança Parera | Àngela Fossalba | Joana Rovira |
| Vilanova del Camí | Lluïsa Fàbregues | Jerònima Pagès (a) | Paula Bernada |
| Capellades, la Torre de Claramunt i Font de la Reina | Elisabet Valtà (na) | Coloma Riba | |
| Carme | Jerònima Poch (a) | Eulàlia Riba | Joana Poch |
| Vilanova d`Espoia | Elisabet Pardo |
Un panorama desolador
Durant la dècada analitzada, van morir un total de 107 albats de les 452 criatures que van néixer. Una xifra que ve a suposar una mortalitat de gairebé un 24%, en el benentès que albat és el nom que es donava a tota criatura morta abans de tenir ús de raó.
Hi havia pics de mortalitat infantil coincidint amb la calor estival i el rigor del fred hivernal quan trobem famílies especialment castigades per la mort dels petits. El mestre de cases occità Marçal Pomés i la seva esposa Joana Valtà, amb casa a la petita plaça de la Vila de la Pobla, en onze anys, van veure morir quatre de les seves criatures, igual que el teixidor de lli Toni Claramunt que en va haver d’enterrar cinc en sis anys. Els prenem com a exemple, però no són casos aïllats i mostren que, a l’època, només es podia superar la pèrdua demogràfica amb alts índex de natalitat, tot i els perills que havia d’afrontar cada dona en embarassos i parts continuats.
Les partides no parlen gairebé mai de defuncions per part. És a dir, les deduïm perquè en qüestió d’hores o dies, trobem l’òbit de l’albat i a continuació el de la seva mare, abans o després. Magdalena Brossa va morir l’endemà d’haver infantat un fill mort, un 7 de maig de 1592 o Esperança Claramunt, de les Figueres, va ser enterrada el dia de Sant Joan de 1602, junt amb el nadó que havia parit.
Només dues partides ens donen detalls de la causa de la mort, la d’Isabel Bou, muller de Tomàs, que el gener de 1582 morí al mas del Pujol «per una hemorràgia estant prenyada» o la de Joana Bernada, de la vall de l’Escut, a Vilanova del Camí, que mor durant el part, el 20 d’agost de 1581.
Els casos de part múltiple aboquen, quasi inevitablement, a la mort dels nadons i gairebé sempre de la mare, durant l’infantament o el puerperi. Exemple d’això és el de la vilanovina Caterina Santjust, que traspassa sis dies després d’haver tingut bessons, morts el 2 de maig de 1585. La bessonada de Pere i Jerònima Brugueres, de Vilanova d’Espoia o la dels Rovira del mas de Llobató, a Carme, tots de 1576, són altres mostres de les dificultats per a la supervivència dels nou nats en parts múltiples.
Amb aquests casos volem evidenciar que la tasca de les llevadores havia de tenir, per força, consideració entre les altres dones que tan sovint posaven la vida en risc i que, a més, havien hagut d’acostumar-se a la fragilitat de l’existència dels seus plançons.
Quan parlem d’aquest fet, hi ha qui opina que la mort, en aquelles èpoques, formava part del dia a dia. La gent moria a casa i era un esdeveniment tan natural com el naixement. Hi estem d’acord, però pensem que el dolor de les pèrdues devia ser el mateix que avui, tot i que mitigat per l’acceptació del sofriment i la voluntat de Déu, tan arrelats a la consciència de la fe cristiana.
Les protagonistes
Hem intentat esbossar, en la mesura del possible, la biografia d’aquestes dones. En la majoria dels casos, ens ha estat possible fer-ho gràcies al recull de dades i dates que n’hem pogut aconseguir. En altres, ens hem hagut de limitar a esmentar el poc que hem pogut aclarir, a l’espera de poder aprofundir en aquest tema.
A la Pobla de Claramunt
Constança Parera, la dona del moliner
La primera referència que tenim de Constança data de 19 de setembre de 1526, quan neix el seu primer fill Antoni.[1] No sabem de qui és filla, només que es casa amb Jaume Parera, un dels tres moliners de les Figueres[2], a la Pobla de Claramunt, i podem aventurar que fou vers 1525 o poc abans.
És doncs coneguda com Constança Parera, des del seu matrimoni que no tenim documentat perquè els casaments de la parròquia no comencen a ser inscrits fins a 1613.
La parella té sis altres fills: Joana, Jerònima, Eufrasina, Magí, Jaume i Mariana que creixen a la casa-molí situada al nucli poblatà de les Figueres, a tocar de cal Coca, entre el rec dels molins i l’Anoia.
Els Parera són coneguts amb l’àlies els Musets en clara referència a Pau Muset que el 1481 havia capbrevat el molí que posteriorment ells van comprar.
Constança consta com una de les dues llevadores de la Pobla que exerceix durant dècades, sobretot en el nucli de població, però també assistint moltes parteres de masos, més o menys allunyats, com Costeges o els Vivencs. Se la cita per primer cop el desembre de 1592, quan ajuda a néixer Beneta, una de les filles del mestre de cases occità Marçal Pomés i de Joana Valtà, cosa que no vol dir, en cap cas, que no exercís molt abans (recordem que només disposem de deu anys amb registre de llevadores).
Queda vídua el setembre de 1585, tres anys després que els Parera s’haguessin venut el molí als Messeguer. Ella continua atenent parts fins a 1597 quan devia rondar la setantena. Els darrers naixements documentats als quals assisteix són precisament el seu net Sebastià, fill del seu primogènit Ton i el de Benet Fossalba, nét de la seva neboda.
Els tres primers mesos de 1599 són nefastos per a família: el 10 de gener traspassa Toni, el fill gran. Constança deixa aquest món el 25 de febrer, al cant del gall. Devia ser en el context d’una epidèmia de pesta, perquè Jaume, un altre fill de la llevadora, mor el 4 de març i la seva nora Joana Messeguer, el dia 23, tots al molí que habitaven a les Figueres, en la petita i fèrtil plana delimitada per la riera de Carme i el riu Anoia.
Àngela Fossalba, neboda de Constança
Àngela neix el 1546 a la Pobla i és filla de Joan Parera i d’Àngela, la seva esposa, cunyats de Constança. En conseqüència, és plausible pensar que ja de jove seguirà el mestratge de la seva tia de qui, amb tota probabilitat, aprèn l’ofici.[3]
Es casa amb Miquel Fossalba (o Fossalbo), fill de Pere que mena un molí fariner a Capellades i Leonor Gener, la seva muller. Àngela i Miquel viuen a la Torre de Claramunt, almenys fins a 1597. Tenen set fills, dels quals dos moren albats. Sobreviuen Jaume, Joana, Leonor, Eulàlia i Benet. Benet contrau matrimoni amb Joana, una pubilla Poch dels masos dels Vivencs de la Pobla, i s’hi instal·len. Àngela es queda vídua el 1585, per la qual cosa passa els darrers anys de maduresa a la Pobla, on també té una de les filles i un reguitzell de nets. Bona part de la família Fossalba s’estén entre Capellades, la Torre i Pierola, però són originaris del mas de Manovelles, a Collbató.
Tot i tenir residència fixada a la Torre, l’activitat d’Àngela com a llevadora mostra que exercí majoritàriament en terme de la Pobla, amb el suport d’una sòlida xarxa familiar i pel prestigi d’haver estat ensenyada per la seva tia Constança de qui anirà agafant el relleu. Va ser la llevadora més sol·licitada, ja que en els anys que analitzem, va portar una cinquantena de parts, no només atenent les dones dels masos i molins més puixants com els Marcoval i els Coca, sinó també les mullers de bon nombre d’occitans fugits de les guerres de religió que assolaven el país del nord. De fet, la seva filla Joana, es casa amb Bertrand Serra, de Tarba.
Per fer-nos càrrec de les dificultats que podia viure una dona com Àngela tenim el cas del part de la bessonada dels Punyet, nascuts el 18 de juliol de 1596 d’una ventrada, segons consta en la partida de baptisme. Joana Vidal, muller de Jaume Punyet, infanta Victòria i Joan, després d’haver vist morir dos altres nadons, el 1569 i el 1574. En aquesta ocasió, la nena sobreviu, però el seu germà mor tres mesos més tard. El següent de la progenitura, Marc, neix el 1598, però el 1599 i el 1601, els Punyet, segona generació d’immigrants procedents de Sarlat, tornen a perdre dos altres minyons, una nena i un nadó. La nostra llevadora assisteix, molt probablement, a tots aquests parts per la relació d’estret veïnatge amb la família, primer a les Figueres de la Pobla i més tard, a la Torre.
Vídua des de 1585 i doncs molt jove, sabem que continuà exercint durant tot el període que estudiem i hem de suposar que ho va fer fins a la seva mort, el setembre de 1614, complerts els seixanta-vuit anys. A banda del seu ofici, tenim prova que, com tantes altres dones de l’època, ella també filava a casa. En el seu cas, per encàrrec de Jaume Carreres, de Pierola.
En el seu darrer testament, dictat durant una malaltia el dia 30 d’octubre de 1607, havia demanat ser enterrada al cementiri de la Pobla i va instituir hereu el seu fill Jaume que vivia a Capellades, vila on, dos segles després, els seus descendents van excel·lir com a farmacèutics i metges.
A Vilanova del Camí, mare i filla
Lluïsa Fàbregues
No en sabem el cognom de soltera, ni quan i on va néixer. La primera notícia que en tenim és pel seu casament amb Jaume Fàbregues, d’una antiga família pagesa, arrelada a Vilanova del Camí. El seu home, nascut el 1545, és conegut com a Jaume Fàbregues, menor per a diferenciar-lo del seu pare, també anomenat Jaume.
Tenen vuit fills dels quals en sobreviuen quatre: Jerònima, Joana, Jaume i Miquel. Joana, però, mor sent una nena, el 1574. Jerònima, nascuda la primera, el 1562, serà hereva dels coneixements i de l’ofici de la seva mare.
Lluïsa és sol·licitada per atendre parteres del que aleshores s’anomenava Quadra de Vilanova i sovint es desplaçava als Moletons i també a la veïna Vall de l’Escut per ajudar les dones de la nissaga dels Bernades.
Vídua des de 1593, assisteix un darrer part documentat el 6 d’abril de 1594. Només un any després, arriba la seva mort que té lloc el dia 6 d’abril de 1595.
Jerònima Pagesa, la subtil frontera entre ser llevadora i bruixa
Filla de Jaume Fàbregues i de Lluïsa, llevadora. Neix el 20 de setembre de 1562, a la quadra de Vilanova del Camí. L’apadrinen Joan Vives i la seva àvia Jerònima.
Té vint anys quan, el 5 de març de 1582, es casa amb Francesc Pagès, fill d’immigrants occitans, en Raimon i la Salvie, originaris del poblet de Montgasi, al Llenguadoc. Ha après l’ofici, ja de ben jove, amb la seva mare i, a partir d’ara, se la coneix indistintament com la Jerònima Pagesa o Fàbregues. Mare i filla donen servei indistintament allà on se’ls requereix. Com a nota curiosa que ens crida l’atenció és que el 1599 es va desplaçar als Vivencs de la Pobla, fora del seu territori natural, per atendre un part d’Agnès Poch. Era molt poc freqüent traslladar-se a un poble que no era el propi de la llevadora.
Va tenir cinc fills, quatre dels quals van arribar a edat adulta: Jaume, Jacint, Jerònima i Beneta.
A 46 anys, és acusada de bruixeria i jutjada pel tribunal de Batllia d’Igualada, sense que ens n’hagi arribat la sentència. Es gràcies a l’historiador Dr. Xavier Jorba que coneixem el relat dels fets, publicats a Revista d’Igualada, núm. 34:
Joan Pujol, un fuster d’Igualada, que es considerava a ell mateix caçador de bruixes, va assegurar que, una nit passades les onze, va veure, a la torre del castell de la Quadra de Vilanova, una dona nua envoltada de boira espessa i amb un barret blanc al cap. Va testimoniar que, malgrat tenir por, la va seguir a certa distància i la va veure desaparèixer davant la casa d’en Francesc Pagès, i va dir reconèixer-la com l’esposa d’aquest.
Així, el 1607, va acusar Jerònima de practicar la bruixeria en el judici, Pujol va exposar diversos casos basats en diferents testimonis. El primer cas va ser el d’una dona de la parròquia de Montbui, que, segons hauria explicat el rector d’aquella mateixa parròquia, havia mort embruixada per Fàbregues. El segon, acusava Fàbregues d’haver llançat un mal d’ull sobre el seu propi germà i de provocar una pedregada. El tercer parlava de l’època en què Fàbregues era llevadora. El quart cas acusava Fàbregues d’haver provocat mals físics i terrors nocturns a en Pere Llucià i al seu fill petit de tres mesos. Amb tot, aquestes acusacions, van exaltar el fanatisme de les gents de la Quadra de Vilanova, però també dels veïns dels termes propers, com ara, Igualada, Òdena, la Pobla de Claramunt, etc. Vist aquest enrenou, el governador de la Conca d’Òdena va ordenar escorcollar la casa de la Jerònima Pagès, però l’escorcoll no va aconseguir els fruits desitjats.
Deu anys després d’aquesta acusació que la devia condemnar a l’aïllament social, mor a cinquanta-cinc anys, quan ja en feia tres que era vídua.
El seu final va ser marcat per la desgràcia quan, un mes abans del seu traspàs viu la tràgica mort, el 5 de gener, del seu fill Jaume i la seva nora Joana.
Na Pagesa és enterrada el 27 de febrer de 1617, al cementiri de Sant Hilari de Vilanova.
Paula Bernada, el relleu generacional
Paula Bernada, de la Vall de l’Escut, representarà el relleu generacional de les Fàbregues i apareix citada per primer cop, com a llevadora, en una partida de baptisme de 1597.
És filla de Joan Sabater i Magdalena, del mas de la Pedrosa, de Masquefa i l’11 d’agost de 1582 es casa amb Llorenç Bernada, fill de Jaume i de Beatriu, ja difunta.
Llorenç, que aleshores tenia 53 anys, havia quedat vidu l’agost de 1581 quan Joana, la seva primera esposa, havia mort de part.
Paula cria els tres fills del primer matrimoni del seu marit (Llorenç, Margarida i Joana) i sis altres que té en onze anys, entre els quals una bessonada (Jaume, Pau, Jerònima, els bessons Toni i Francesc i Miquela). Queda vídua el juny de 1617, però ignorem la data del seu òbit.
Margarida Vila, una llevadora?
Tot i que hi ha opinions que la consideren una llevadora, el fet és que no hem trobat cap referència que en fos. Sí que sabem que va ser denunciada el 1607 per la mare d’un vailet que va morir després que ella hagués estat cridada per tal que el guarís. El nen, anomenat Gaspar Roca, del mas Vilella d’Òdena, tenia set anys quan va emmalaltir sobtadament. Margarida, amb fama de sanadora i de tenir poders, visitava malalts i cases on necessitaven ungüents, xarops i herbes remeieres. No va poder fer res per salvar l’infant i, un cop fet l’enterrament, va tornar al mas Vilella per dir a la mare que el seu fill havia estat embruixat i que per això no l’havien pogut salvar.
La mare la va denunciar i Vila va ser jutjada pel Tribunal de la Batllia d’Igualada, com havia succeït amb na Pagesa de Vilanova.
Margarida era vídua de Pere Mercader, pare del seu fill Melcior i va contraure segones núpcies amb Pere Vila, del mas de Vilallada, situat al capdamunt dels Plans d’Arau, en terme del castell de Claramunt. Tingueren sis fills: Miquel, Francesc, Joan, Antoni, Joana i Magdalena.
Morí el 30 de desembre de 1610, tres anys després d’haver estat jutjada i amb una sentència que desconeixem.
A les Esplugues i Carme, dones de la nissaga Sabater
Tot fa pensar que entre les dones de les diverses branques de la família Sabater, de les Esplugues, l’ofici de llevadora era ben conegut i que, per tant, les filles eren hereves dels coneixements de mares, àvies i ties, nascudes al mas del Güell o dels Güells, que no sabem exactament quin era però pensem que era l’actual Can Soques. Tenim tres llevadores de la mateixa nissaga que exerceixen a Carme, Vilanova del Camí i a la Pobla, en el mas de Llobató.
Jerònima Poch
Jerònima és filla de Pere Ferriol i de Margarida Sabater, ell de Carme i ella de les Esplugues. Va néixer el 30 d’octubre de 1558. Coneguda com a Jerònima Poca, pel seu matrimoni amb Joan Poch, també de les Esplugues quan encara no havia complert vint anys. Li coneixem cinc fills, entre 1577 i 1588, tots vius, cosa molt poc habitual a l’època: Joana, Pere, Jerònima, Àngela i Mariana.
Se la cita per primera vegada, com a llevadora, l’any 1593.
Els Poch, amb orígens remots a les Esplugues, es van escampar cap als Vivencs de la Pobla on dos germans es casaren amb noies dels masos i cap a Vilanova d’Espoia i Capellades. Bona part dels homes van dedicar-se a la pagesia, però els de la Pobla i alguns de les Esplugues van ser paraires, com l’espòs de la llevadora. Mor als seixanta anys, el 4 de desembre de 1618.
Joana Poch
De totes, aquesta llevadora és la de més complexa identificació i, per tant, ens cenyim al què estrictament és demostrable.
Els documents que ens en parlen són partides de naixements assistits per ella, especialment la del seu besnét Pere Joan Sabater, nascut el 1597, fill de Pere i Eulàlia. En el document s’especifica que Joana Poch llevadora, és besàvia del nadó. Retrocedint en el temps, creiem que aquesta llevadora es va casar amb Miquel Sabater de les Esplugues de Carme.
Pel gran nombre de dones anomenades Joana Poch en els llibres sacramentals del moment, només podem afirmar que és precisament als masos de les Esplugues on comença l’ofici de les llevadores del cantó de Carme perquè hi ha una connexió entre les quatre que coneixem. És a dir, aquesta Joana és mare de l’Eulàlia Riba, padrina de Jerònima Poch, i parenta de la Bernada de Vilanova i la Rovira del mas de Llobató. Vídua des de 1580, mor el 20 de gener de 1602.
Joana Rovira del mas de Llobató
Joana Sabater dels Güells neix el 1572 i a vint anys esdevé esposa d’Antoni Rovira, pagès del mas de Llobató, situat als plans del mateix nom, entre la Pobla i Carme. Tenen quatre fills que arriben a edat adulta. Com altres dones de la família, exerceix de llevadora i és relleu generacional de les seves dues predecessores.
Eulàlia Riba, a Carme
Trobar qui va ser l’Eulàlia casada amb un dels molts Riba de Carme no ha estat tasca fàcil perquè, a la mateixa època, en tenim dues, esposes de dos Ribes, un Joan i un Jeroni. La deducció s’ha de fer a partir de les dates certes de què disposem en els llibres sacramentals, tant de baptismes com d’òbits. El llibre de matrimonis que hauria estat clau, no s’enceta fins a 1613 i, per tant, molt més tard del que cerquem.
Creiem que la nostra protagonista, nascuda el 1546, pertany a la nissaga dels Poch i contrau matrimoni amb Joan Riba, del Sol del Carrer o de Soldevila, àlies que el distingeix d’altres parents també anomenats Joan (de la Plaça, de la Pujada, etc). Tenen nou fills, dels quals cinc moren albats. El darrer que perden, un infant anomenat Jeroni, mor l’endemà del traspàs del seu pare, el març de 1583.
Queda doncs vídua amb la més petita dels seus fills, Paula, de 10 anys i el més gran de vint-i-sis.
El darrer part (de l’estudi) assistit per ella data de 1597 i el seu àmbit d’actuació és Carme, Orpí i les Esplugues. Mor el 9 de maig de 1607.
Les capelladines, quasi desconegudes
El cas de les llevadores que treballaven a la zona de Capellades, Font de la
Reina i la Torre és complicat com a objectiu de recerca perquè els llibres sacramentals de Capellades anteriors al segle XIX van ser cremats. Per tant, tot el que sabem de les dues dones de la vila que ajudaven en els parts és per les referències que apareixen a les partides de baptisme.
Elisabet Valtà
La primera nota documental que tenim d’Elisabet és en el registre del matrimoni del seu fill Pere amb Beneta Clanxet, el 1583. Hi consta com a mare del contraent i com a esposa de Pere Valtà, paraire de llana de Capellades.
L’única Elisabet batejada en terme del castell de Claramunt entre els anys quaranta i seixanta del segle XVI amb possibilitats d’esdevenir llevadora seria Elisabet Parera, nascuda el 1544, però no ho podem afirmar amb rotunditat. Hauria pertangut a la família de les 2 llevadores pobletanes.
Assisteix a parteres de Capellades, Font de la Reina, la Torre de Claramunt i en comptades ocasions es desplaça a Vilanova d’Espoia. El 1596, ja consta vídua i tenim parts atesos per ella fins a 1599. Desconeixem l’any de la seva mort.
Coloma Riba (o Ribes)
Tal com succeeix amb el cas precedent, fer recerca sobre Coloma Riba és realment difícil, atesa la manca de documents. Tot el que sabem d’aquesta dona és per un establiment que el paborde de la pabordia del Penedès del monestir de Sant Cugat del Vallès fa a favor d’Antoni Ribes, pagès, com a usufructuari per raó de matrimoni i, a la seva esposa Coloma, de la dita vila de Capellades, tots els honors, propietats i possessions que els seus antecessors tenien en el passat. Se’ns descriuen les propietats de la parella: un pati de terra de 3 canes d’amplada i 6 de llargada situat en la vila de Capellades, vora el Portal dit de Soldevila; un hort de mig jornal d’arada d’un parell de muls, situat en el terme de la quadra de Capellades, al lloc dit la Peça dels Molins; i una peça de terra erma de dos jornals d’arada situada també a Capellades, al lloc dit dels Abellatges. El paborde rep la quantitat de 9 sous per aquest nou establiment.
Assenyalem que aquesta Coloma és l’única que s’anomena així a la vila de Capellades en aquella època i tendim a pensar que l’escrivà va cometre l’error de convertir Riba en Ribes.
La Pardó de Vilanova d’Espoia
Elisabet, filla de Joan Poch, de la branca de les Esplugues establerta a Vilanova d’Espoia. Contrau matrimoni amb Macià Pardo, vers 1559. Tenen set fills: Joana, Pere, Eulàlia que mor infant, una altra nena a qui posen el mateix nom dos anys després, Jaume i tres altres nens que moren albats. Es l’única llevadora en tota la zona de Vilanova d’Espoia.
Queda vídua el setembre de 1590, el mateix any que neix el més petit dels seus fills a qui també posarà el nom del seu pare i traspassa set anys més tard, el 1597.
Conclusió
Hem pogut posar nom al petit grup de llevadores que van treballar en terme del castell de Claramunt a final del segle XVI i hem tractat d’esbrinar qui era cadascuna. Abans i després d’aquest període, és obvi que les llevadores exercien, però no en tenim dades. Coneixíem, fins ara i, gràcies a l’historiador Xavier Jorba, el cas i el nom de les dues dones jutjades pel tribunal de la Batllia d’Igualada, el 1607.
Sabem que aquestes dones constituïen un petit grup, que exercien el seu ofici per municipis i que només molt puntualment, per raó de parentiu, actuaven en veïnatge que no els pertocava. L’aprenentatge era essencialment a través de la pràctica i una llevadora s’enllaçava amb la mestra, normalment la mare o una tia, i així successivament.
Cal destacar la vinculació existent de les llevadores amb l’Església perquè era el rector de la parròquia qui les autoritzava a exercir i qui les instruïa en l’administració del bateig de necessitat, cosa que els conferia un caràcter gairebé institucional. És obvi que sense les partides de bateig que hem analitzat, no en sabríem res.
L’estudi d’aquest tema és, només, a les beceroles i hauríem de vincular el desconeixement que se’n té amb la marcada ignorància sobre com va ser el món de les dones de final del segle XVI, supeditades al pare i després al marit, obviades molt sovint en els documents de l’època.
Per la confiança que generaven en el si de les respectives comunitats, les nostres llevadores van ser punt de mira de la Inquisició i dels anomenats caçadors de bruixes, però només en casos molt concrets. Eren bones coneixedores de les propietats remeieres de les plantes, cosa que les capacitava com a guaridores, ja que elles mateixes preparaven els ungüents i pomades per tal de facilitar els parts i ajudar en el puerperi.
Van dur a terme una tasca d’ajut a les seves congèneres molt complexa, en condicions precàries i que suposaven perill de mort, en bon nombre de casos.
Tanmateix, van persistir i dos-cents anys més tard les seves descendents van poder ser reconegudes oficialment.
Tants segles ignorades i silenciades, potser seria hora de veure el seu nom en alguna via pública dels nostres pobles.
Marta Bartrolí Romeu (La Pobla de Claramunt, 1959). És llicenciada en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona i màster en la formació del professorat novell. Premi Gumersind Bisbal (2019), ha publicat llibres i articles sobre temàtica de l’Anoia i la seva gent. Membre fundador de l’Associació Revista d’Igualada.
[1] ABDV. Llibre de Baptismes de Santa Maria de la Pobla de Claramunt (1518-1573)
[2] BARTROLÍ ROMEU, Marta (2021). Les Figueres, 1573. Ed. El molí de Dalt. La Pobla de Claramunt.
[3] Aquesta és una hipòtesi de l’autora, probable, però sense proves documentals que ho avalin. S’ha fet cercant el nom de la llevadora als llibres sacramentals de baptisme i, per cronologia, podria coincidir amb la nostra protagonista.
